Doncs bé... ha arribat el final de l'any. No en tinc gens la sensació. És com si estigués vivint un jet lag temporal. Fins i tot tinc la sensació que el meu 2010 es va aturar al juliol del 2010 i que em falta encara mig any per viure.
En serio que és així. No sé com explicar-ho. És com si m'hagués desviat en el temps, fent una paràbola espacial i ara està retornant cap al punt d'inici. No sé què en diria Faraday però va per aquí. La qüestió és que de debò no sé com valorar aquest 2010, és com si estigués coix. I no sé perquè me'n queda com un regust dolent (deixant el viatge fora eh).
Intentant fer un esforç de cordura, fent un repàs a aquests últims 365 dies, em sento satisfet. La meva vida avança, que és el més important. No estic estancat.
Us explico el poc que sé per aquesta nit: soparé al Hostel on estic. Crec que jo sóc el més jove si no comptem amb les criatures dels pares que estan allotjats. Estic a un Hostel cero juvenil. M'han convidat a menjar 'cordero'. Després suposo que sortiré a algun Pub per prendre alguna cosa (sol) i aguantaré fins a les 5 més o menys. Aniré caminant fins el Hostel, agafaré la motxilla i marxaré cap a l'estació d'autobusos on a les 6:30 comença el meu viatge seguint la 'Cruz del sur'.
Res, només em queda dir-vos a tots els que em seguir per aquí que moltes gràcies, us desitjo una genial entrada d'any, que ho passeu molt bé, que us desfaseu al màxim i així poder dormir durant tot el dia 1.
Us estimo molt a tots plegats! Una forta abraçada!
Caram quin súper tour! Us escric ràpidament des d'un Ciber de Bariloche, després que hagi fet una travessia pitjor que la de CiU durant aquests últims 7 anys.
De Mendoza vaig anar a Bariloche, sense baixar pràcticament del autobús, la Marly em va venir a buscar des de Chile i vam anar a passar el nadal a casa seva, Valdivia.
Allà hi vaig estar 3 dies i vaig tornar cap a Bariloche, on la Lenka i la francesa no em van esperar i han marxat. Així que ara mateix viatjaré sol. És una sensació molt estranya... només ho havia-fet a Dublín però va ser substancialment diferent ja que allà no hi vaig anar a fer el turista, vivia amb una família i a les classes d'anglès vaig fer molts amics. Aquí... per exemple ahir vaig menjar sol a un restaurant. Crec que va ser el primer cop que ho he fet. Molt estrany...
Però bé... un repte més. També passaré el Cap d'Any sol segurament. Ara ja tinc previstes totes les activitats que faré a Bariloche. És molt bonic.
Així que partir d'ara jo decideixo i jo faig. Lliure totalment.
Al principi no parava de recordar l'Afons Arús fent de Di Estefano i a Sergi Mas fent de l'expresident del Reial Madrid, el senyor Mendoza.
Mentre hi anàvem amb el bus ho recordava i somreia. Va ser un viatge dur sobretot tenint en compte que veníem de Reco i vam parar a Bs As.
Mendoza és molt especial, em recorda una mica a Barcelona. No tenen res a veure eh... però no sé per què...? potser és la ciutat més europea que hem visitat fins ara i és perquè està plena de turistes.
Hem anat pels voltants, a les muntanyes. La més espectacular ha estat a la Vall de l'Aconcagua (foto). Una passada. Hi ha hagut un moment que m'he quedat sol. He deixat que les noies avancessin més i jo m'he quedat enrere. Un grup d'escaladors també han desaparegut entre les muntanyes.
Uns 30 minuts sol enmig d'una immensitat de muntanyes. Ha estat esplèndid, de somni, d'autèntic privilegiat.
Avui he pogut respirar tranquil. No havia comentat res a ningú perquè no volia alarmes. Però em vaig deixar el portàtil a Reconquista. M'han enviat el paquet dins d'un autobús i l'han deixat a l'estació d'autobusos (monstruosa estació) en un depòsit. L'extraordinària dona del germà del Santi (família que ens ha deixat posar les maletes a casa seva) ha anat expressament des de Torcuato fins a la terminal per recollir el paquet.
Aquest vespre l'he trucat i finalment el meu portàtil està sa i estalvi. I no hi ha mal que per bé no vingui, ja que a dins de la caixa la gent de Reconquista hi ha posat més regals i coses que descobriré el dia 9 de gener.
Demà marxem a Bariloche i d'allà (canvi de plans!) aniré cap a Chile, sol. Sí, em ve a buscar la mare del novio de la meva germana i passaré allà les festes de Nadal. Serà genial!
No tinc gaire temps per esriure ja que tinc un seguit de joves europeus (alguns no tan joves) esperant per usar aquest ordinador.
Se'm fa tan extrany veure europeus, sentir altre cop accents ben diversos i diferents... ja estic a Mendoza. Han estat 12 hores d'autobús des de Reco a Bs As i després 12 més de Bs As a Mendoza.
A Bs As vam visitar a Fernando Bonnin, germà del meu amic Santi. Són iguals... dues gotes d'aigua! Ens han fet 'enorme favor de deixar les maletes... el dia 9 hi tornaré per recollir-les i després directes cap a l'aeroport. I tot haurà acabat.
Ara a disfrutar d'aquest petit viatge. Ja us parlaré del comiat a Reco, va ser emotiu i amb un punt de decepció.
Ara no hi vull pensar. Però si que es va veure qui val la pena i qui no, i qui està agraït i qui és un fill de puta.
Jo però, estic molt content, i la Lenka també.
Seguirem informant.
PD: tinc l'esquena feta un 4 i necessito dutxar-me. Fins a les 14:00 no tenim habitació i són les 10:30.
No he escrit en casi un mes. No perquè no hagin passat coses, perquè la meva estàdia aquí s'hagi tornat monòtona ni perquè no hagi tingut l'oportunitat de connectar-me. No, res a veure.
Primer de tot dir que durant les passades setmanes vaig escriure un parell d'articles al meu blog polític sobre les eleccions catalanes (http://indirecte.cat/gerard-sese).
En segon lloc vaig estar pensant que si ho escrivia tot aquí al tornar quasi no tindria res per explicar: cosa que també es absolutament falsa perquè el que he escrit en aquest blog no arriba a ser una desena part de tot el que m'ha succeït aquí.
En tercer lloc, sovint no sabia què posar de tantes coses que passaven, fet que va provocar que les anés escrivint en facebook o twitter de manera més 'titular' i menys explicació.
Entrem en matèria: aquesta és la meva útlima setmana a Reconquista. Ara mateix plou monstruosament de nou. M'ha enganxat al carrer, ha caigut pedra i un bon home ens ha refugiat al seu cotxe. Ha marxat la llum i us puc assegurar que no es veia res als carrers, era absolutament fosc, no sabies on posaves el peu, i anava amb xancletes...
Estic trist. Aquesta bombolla s'acaba. Aquesta experiència arriba al seu punt final. El voluntariat s'esfuma. I em sento molt trist però a la vegada orgullós. Això que he fet m'ho he muntat absolutament sol i tot el que he aconseguit, fet, decidit i sobreviscut ha estat gràcies a mi. Fins i tot en el tema econòmic, he sobreviscut sol. Em sento fort. Tinc una sensació de benestar interna que no sé si havia sentit mai abans. L'altra dia amb la Lenka coincidíem que el que hem fet ella i jo aquí marcarà un abans i un després. Per una banda perquè hem estat els primers voluntaris internacionals, això és innegable, però per l'altra per tot el que hem demostrat, fet, ideat, col·laborat i, sobre tot, fet realitat. Coses tangibles, tocables, demostrables...
El dimecres farem una festa de comiat al barri. Passarem el videoclip que hem gravat a Reconquista. Aquest vídeo, com diu ma mare, quedarà per sempre, per a la posteritat. És i ha estat la cirereta del pastís. Serà el record del nostre pas per aquest tros de món. El vídeo, per cert, està sent tot un fenòmen a Reconquista. Estic eufòric. Ha supertat totes les expectatives i potser encara ens donarà més bones sorpreses. A la festa del dimecres he demanat una pantalla i un projector per passar el vídeo. És dóna la maleïda contradicció que mitja Reco l'ha vist però en els barris on l'hem gravat gairabé ningú. No tenen internet la majoria. Així que els hi regalarem aquest vídeo, que més que fer un regal, els hi retornarem quelcom que ja era seu...
Parlant de pantalles, demà toco a la plaça altre cop, un altra comiat, aquest cop meu cap a la ciutat. Intentaré portar-me l'ordinador i retransmetre-ho en directe... a veure com va. Quasi no m'he preparat res perquè m'ho van dir fa tres dies i no he pogut... així que demà mateix pel matí miraré què faig. I deia... també he demanat que em posin una pantalla per passar el vídeo a la plaça, seria espectacular... no crec que ho facin.
I bé... això s'acaba. Encara no me'n sé a venir. Això sí, amb la Lenka i una de les franceses farem una mica de turisme els 20 dies que em queden per agafar l'avió cap a Barcelona. Si tot va bé visitarem Mendoza, Bariloche, Calafate i Ushuaia. Un petit tour cap al sud i per la Cordillera.
El regust a comiat ara és present en tot moment. A persones que veig, que saludo, que dic adéu... realment me n'adonc que potser és l'última vegada a la meva vida que els veig. Gent que fins i tot m'ha convidat a sopar a casa seva sense saber exactament qui sóc.
En Maxi m'ho va dir l'altre dia: 'pels nens i nenes serà un shock molt gran que deixeu d'anar de cop i volta'. De fet em fa una mica de por dir 'adéu' perquè segur que s'escaparà alguna llàgrima (per part de tots) i no vull que es converteixi en quelcom traumàtic. Ha de ser festiu. Així ho procuraré. Hi ha molts nens i nenes que sovint me'ls miro i penso... 'casum dena... quin maleït futur li espera a aquesta criatura... en potència ho té tot però el underground en el que viu el condemna de per vida...' em fa ràbia. Espero que la nostra presència aquí els hagi servit, sobretot i més que res (perquè grans maravelles tampoc podíem fer) per crear-los neguits a les seves consciències. Que tinguin ganes de progressar, de créixer més enllà dels quatre carrers del seu barri. De pensar que voldran tenir una bona feina per poder viatjar i veure món i descobrir si és veritat o no tot allò que els hi vam mostrar la Lenka i jo per fotos.
No ho sé... del que estic convençut, per exemple, és que podem estar tots plegats molt contents, molt satisfets i molt tranquils. Hem fet tot allò que estava a les nostres mans i, sobre tot, i el més imporant, és que 'hem fet'.
El temps ens dirà a cada un la grandària de la nostra petja... que... per petita que sigui, serà un dels nostres millors guanys i records. Quelcom que podrem recordar amb tanta tendresa, amor i joia que ens omplirà l'esperit i la ment.
Aquest cap de setmana vaig estar a Córdoba, la província del costat de Santa Fe. Tot i això, al costat vol dir a 10 hores d'autocar...
Ha estat molt bonic, he penjat fotos al facebook. Hi hem anat amb les dues franceses, la Lenka i jo. Hem dormit a casa d'un tal Emilio, un jove cordobés que ens ha deixat la seva habitació i que hem trobat a través d'internet. Hem dormit al terra, però ha estat genial.
Ara ja tornem a estar a Reconquista. Torno a fer classes i tot torna a la normalitat. Però em va estranyar una cosa que em va cridar molt l'atenció. Encara no me'n sé a venir... quan arribàvem a Reco de nou, amb els primers raigs de sol del dia, vaig veure la ciutat amb uns altres ulls. No em va semblar tan lletja... fins i tot un amb cert encant. De debò que em vaig espantar. Com podia ser... una ciutat que tantes vegades havia pensat que era horrorosa...
Potser és que ja m'hi sento integrat i el fet de veure-la va ser com un 'ja som a casa'. Ja som a casa? Que fort arribar a pensar això encara que sigui de forma inconscient.
Sigui com sigui, segueixo tenint una sensació interna de benestar, quietud i tranquil·litat.
Anem a explicar coses que n'hi ha moltes, encara que sigui de manera breu.
Si tot va bé el dilluns 29 gravarem el videoclip, ja ho estic preparant. Tinc el permís de l'escola i la gent que hi ha de treballar sembla estar-hi disposada.
El dissabte haig de cantar en una festa privada. Realment els salvo el cul a les franceses, jeje. Elles estan vivint en una casa que es propietat del 'sindicato jurídico' de Reco. No paguen un mango (manera vulgar de dir 'peso'). I el dissabte aquesta gent fa una festa. L'Esteban els va dir que jo feia teatre i s'han 'entofonat' entre cella i cella (ja que no paguen) que els hem de fer show, una obra de teatre. Jo avui he parlat amb el jefe i li he dit que una és assistent social, l'altra logopeda i l'altra psicòloga en potència. Així que de teatre res de res i, per contrarestar, els he ofert de fer un show amb el piano. Han acceptat... mare meva a veure què!
Després, dilluns aquí torna a ser 'feriado' és el 'día de la raza', crec. I hi ha concert a la plaça amb el grup Zeus, dels quals m'he fet molt amic. No sé si es donarà l'ocasió però... l'altre dia vaig anar a un assaig seu i se sabien dues cançons meves (Sento i Vull tornar a sentir). Les havien assajat a través dels videoclips penjats a youtube. Va ser espectacular. M'encantaria poder tocar a la plaça amb la banda... tot i que... ara per ara no té pinta... ja veurem!
I res me'n vaig a dormir perquè demà a les 9 haig d'estar altre cop a l'escola. Aquest cop per assajar una cançó. La professora de setè m'ha demanat si els puc acompanyar al piano ja que volen cantar una cançó a final de curs en plan 'llagrimeta'. Els he dit que sí! A veure què passa!
D'aquí a dos mesos exactes estaré arribant a Barcelona. Ja n'he passat fora de casa tres i mig.
Aquesta torna a ser una d'aquestes nits d'insomni que tinc aquí. Realment estic cansat després d'un dia molt ple, però el cap em va a cent.
Al matí a les 11:00 classes fins les 14:00, després reunió amb la directora de l'escola i les franceses per començar un nou projecte amb elles, després dinar alguna cosa, després reunió amb IDEAS ja que demà anem a pintar a un altre lloc. Després hem anat a veure l'Alejandra a l'Estación allà on treballa i no hi era. Hem anat a casa meva i a les 19:00 m'ha vingut a buscar en Matías amb la seva moto i hem anat a assajar amb la seva banda de rock 'Zeus'. Hem assajat dos temes meus, se'ls havien estudiat. Si tot va bé els interpretarem el dia 22. Ha estat molt divertit i m'he sentit molt ben acollit, es pot dir que han tocat per a mi. Després m'ha trucat en Cuchi, un noi d'IDEAS per dir-me si volia jugar a futbol i hi he anat i hem guanyat, s'hi havien jugat un asado que he guanyat després de parar moltes pilotes i miglesionar-me la cama.
Ara ja em queda menys del que he passat aquí. Fins ara era al revés. És una estranya sensació saber que això té data de caducitat. Tot i així em resisteixo a pensar més enllà de 'a dos mesos vista'. No vull.
He trobat un altre alacran al lavabo. Aquest era marronós i asquerós. Li he fet fotos. Amb les franceses hi ha molt bon rotllo, ens ho passem molt bé.
Demà tinc classe a les 10 i acabo a les 15:00, és el dia que tinc més classes. Després a les 16:00 anem a fer una pintada a un altre barri.
El dijous marxem els 4 a Córdoba i dormirem a casa d'un desconegut a través de la web http://www.couchsurfing.org/ a veure què. Un Paio ja ens ha dit que hi podem anar. Tornarem el dimarts a la matinada.
Amb el català, en Joan, quedem bastant sovint. És un bon home i a les franceses els cau molt bé.
He decidit que gravaré un videoclip aquí amb els nens i a 'los barrios'. Tinc la idea al cap i estic convençut que serà espectacular. Ens hi hem de posar. Ja us ho explicaré.
I res... patint perquè quasi són les tres i segueixo aquí... també haig de dir que la meva esquena comença a patir. Ja no dormo bé i el matalàs està fet un nyap. Ahir el vaig girar i posar del revés i ha millorat una mica...
I bé... ja només queden dos mesos... intentarem viure'ls intensament.
A la foto: vaig presenciar la matança i escuarterament d'una vaca a La Lola, el barri aborígen. Va ser un ritual familiar amb els nens jugant descalços entre la sang i les vísceres. Els gossos arreplegaven el que podien mentre les àvies intentaven fer fora les mosques. Penjaré més fotos al facebook.
Avui dilluns és el dia que tenim lliure la Lenka i jo i que no és festiu a la ciutat. Això vol dir que sovint l'aprofitem per comprar, netejar...
Avui jo havia de fer moltes coses: tallar-me el cabell, treure diners per pagar el lloguer, posar una rentadora (això significa posara-la a una bossa i anar fins a casa del pilot que ens deixa la seva rentadora)...
Tot anava tranquil quan de sobte la Lenka m'ha enviat un missatge al mòbil que deia que estava amb les noves voluntàries. Jo no me'n sabia a venir. En teoria els d'IDEAS havien dit que tenien temps fins dilluns per decidir si feien venir o no a les voluntàries. Però es veu que ho havien entès malament, tenien fins dilluns per buscar-los un lloc.
Han arribat i ningú les esperava a l'estació. Una hora penjades fins que l'Esteban s'ha enterat que hi eren i hi ha anat. Hem dinat junts, i les he passejat per Reco. Els he explicat les 4 coses que hem pogut. Elles no parlen castellà. Això sí no només parlen un bonic francès (una és de París i l'altre d'Estrasburg) sinó que parlen perfectament l'anglès.
Però jo sense manies he començat a parlar el meu francès inventat. Al principi no entine res i em miraven amb mala cara. Ara al final, ja començaven a riure, i força. Ja em va passar igual amb els italians a Dublín, que jo no els podia parlar anglès.
S'han quedat parades de com encertava paraules i construïa les frases. Llavors jo m'he adonat, una vegada més (cada cop que intento parlar-lo ho veig) és molt semblant.
La Lenka i jo estem molt contents. Ara... no sé què coi faran. De moment les tenim aquí... demà a les 8 del matí anem a la Lola (la comunitat aborigen) a pintar. Aquí demà és 'feriado' un altre cop. Així que vaig a dormir ja que em queden 4 horetes...
Ja ha arribat la calor. Fa dies semblants al juny a Barcelona i aquí estem vivint la primavera. De fet, els autòctons diuen que encara fa prou fresqueta... imagineu-vos!
Doncs bé la calor ja ens ha deixat algunes de les seves senyes. La primera és que m'ha picat un bitxo que no tenia ni idea que existia: un 'Jején'. La picada és absolutament peculiar perquè et deixa un perfecte forat sagnant. Em va picar el dilluns tornat de Misiones i dia a dia el tinc més inflamat i pica i molt. És una merdeta de rodanxa però pica i pica. Us poso una foto.
La segona ha estat una molt mala sensació, un ensurt que encara em dura i que ha fet que cada cop que entro a casa no em senti segur. Ahir a la nit, vaig entrar al lavabo per dutxar-me, descalç. Em vaig treure el pantaló i al deixar-lo al terra hi havia un Alacran força gros. L'Alacran és un escorpí de color marronós. La seva picada pot matar a un nen menor de 5 anys. Si em piqués a mi hauria d'anar corrents a l'hospital i allà m'haurien d'injectar un antídot. M'hi hauria de portar algú perquè em paralitzaria mig cos. Teniu una foto del bitxo trobada a internet.
Ahir aquí va ser un dia de col·lapse d'informació. Es va fer el cens nacional. Era, per tant, un dia festiu i tothom havia d'estar a casa per a rebre els 'censadors'. A casa meva van aparèixer i em van censar tot i insistir que estava de pas. 'Pero vos vivís aquí ahora mismo, no? Tengo mi obligación de censarle'. 'Bueno... no hay drama', vaig contestar. Així que la Lenka i jo estem censats a Argentina i constarem dins de les dades de població nacionals i que no seran actualitzades fins d'aquí a deu anys.
També ahir va morir l'expresident d'Argentina i marit de l'actual presidenta. Jo li vaig preguntar al censador si l'havien de censar a ell també (al difunt) i em va dir que si va arribar a viure, encara que fossin uns segons, el dia 27, sí.
La Lenka i jo hem fet una reflexió conjunta i tenim la mateixa sensació. Estem tan contents d'haver pogut venir aquí i tenir la sort de que la gent ens hagi cedit casa seva per menjar, dormir, passejar-nos... som uns privilegiats i hem fet el turista sense complexos. Però la reflexió a la qual feia referència ens fa estar un xic moixos. Després de tres mesos d'estar aquí és ara que hem vist que Argentina és un país molt bonic. I estem una mica tristos de pensar que hem de tornar a Reconquista, ara amb més fonament, segurament una de les ciutats més lletges i grises d'aquest món.
Misiones és espectacular, ja és clima quasi tropical, jo estic suant tota l'estona, faci sol o no, i la vegetació és selvàtica. És apassionant, és com una aventura d'Indiana Jones. Vam estar a les cascades d'Iguazú i són quelcom no descriptible amb paraules. Gegantines, la força foraç de l'aigua et fa sentir molt petit. El soroll ensordidor et deixa mig babau amb la boca oberta. Hem tingut sort perquè hi hem anat a l'octubre, temporada baixíssima (no tenen vacances ni europeus ni amercians) i hi havia molt poca gent.
Avui hem estat a Brazil. Divertíssim m'ha encantat. Ja tenim la Visa actualitzada i sense problema! Ara ja també puc dir que Brasil ha passat la mà per la cara a Argentina. Tot més car, més modern, més net i més contemporani. Jo recordo que quan era petit a la ESO a socials ja sortia Brazil com a País emergent. I tal qual, han avançat molt més que Argentina. Hem passejat per Zos Iguazú i hem visitat la presa hidroelèctrica més gran del món que dóna llum al 100% de Paraguay i al 20% de Brasil, la Itaipú Binacional. Gegantina.
Demà ja tornem, abans però farem una parada a San Ignacio, terra on s'hi troben unes ruïnes que donen sentit al nom de la província. Restes del que van-construir els missioners jesuïtes a Argentina per a convertir als aborígens. Està a 5 hores d'aquí. Des d'allà agafarem un altre autobús cap a Reconquista, hi sortim a les 14:30 i arribarem el dimarts a la una de la matinada.
Estic realment molt cansat però tot i així tinc una sensació que no puc descriure amb paraules malgrat n'existeix una que s'hi aproxima: felicitat.
La Grego, la catalana que he conegut aquí i que és de Ripoll, se'n va. Ara fa unes quatre setmanes que l'he conegut i ha estat una petita mama. No sé quantes vegades hem dinat i sopat amb ella i en Joan, el seu marit i el gerent de l'Algodonera de Santa Fe.
Em fa pena que marxi, hem fet, des del meu punt de vista, una petita bona amistat. Ella i el Joan són bona gent, molt normal, en algujns aspectes em recorden fins i tot als meus pares. Hem quedat que algun dia dinarem a la fonda d'Alpens! El problema és que ella just torna quan jo torno. Ens creuarem a l'aire entre l'oceà atlàntic!
Ella té unes ganes de marxar... estava tant contenta avui...! Ens ha avisat que ara comença la veritable calor, que anem molt en compte, que no ens ho esperem...
De fet avui ha fet tanta calor... ha estat com un dia de juliol a Barcelona. Ara se'n va el sol i segueix la calor... ara mateix només vaig amb un pantaló curt. A més anem cap al nord així que allà encara farà més calor. Si això és la primavera... no em vull imaginar l'estiu.
I sí...! Anem cap al Nord perquè anem a Posadas i Iguazú. De fet hi anem ara perquè hem de renovar el passaport perquè a finals d'aquest mes ja farà 3 mesos que estic a Argentina!
Així que després de dos mesos i mig farem turisme! Turisme per fi! En tinc moltes ganes. Estaré sense internet fins el dilluns que torni, així que... dilluns a la nit (per a vosaltres dimarts) us ho explicaré tot!
Crec que així es podria resumir el que sento ara mateix. Estic assegut al meu llit, em comença a fer una mica de mal l'esquena perquè l'encorbo força, recolzo els colzes sobre la part interior de les meves cames, que estan creuades just davant del teclat del portàtil.
Amb l'Ipod escolto a una nova troballa. M'encanta. Em poso tan content quan descobreixo un artista que m'agrada tot el que fa... és com un petit orgasme. Quan trobo aquell feeling, quan escolto i penso 'això també ho hagués fet jo...'. Em sento molt confortable escoltant-lo. És argentí i es diu Pedro Aznar. Com sempre quan m'agrada algú.... es nota que ell és més músic que lletrista. Quines cançons més ben parides! I, després, tot s'ha justificat (el meu amor per a ell) quan he vist els seus 'covers': fa John Lennon i cançons que són la biblia del pop-anglès
Avui ha estat el meu aniversari i, contràriament al que m'havia imaginat (potser precisament per això, perquè així m'ho havia imaginat) he estat content tot el dia. Ha estat un dia molt tranquil. He rebut molts missatges de facebook (uns 80) que són bastants tenint en compte que m'he quedat sense facebook i l'he refet de nou no fa ni una setmana. Us vull agrair tots els missatges. També he rebut molts missatges al mòbil argentí. I, a més, m'han fet una festa sorpresa. La Lenka s'ho ha 'currat' moltíssim. Ho ha muntat quasi tot ella. Ara estava una mica trista, típic post-estrés després d'haver treballat molt per intentar que tot funcionés bé (i amb aquesta gent que són uns irresponsables esbojarrats -pobre me la imagino patint...- té doble mèrit). L'he felicitat jo a ella i ara abans d'anar a dormir li he fet una forta abraçada.
Hem menjat, rigut, compartit un bon moment i m'han fet algun regalet. També una camisa que tots els nens i nenes han escrit alguna frase per a mi.
Justament avui és l'ecuador del meu viatge. Dos mesos i mig, me'n falten dos mesos i mig més. La valoració és positiva en tots els sentits. Repeteixo: estic content.
Estic content perquè ja estic integrat del tot aquí. Estic estable: una paraula que sempre he volgut poder dir sense pensar que no m'autoenganyo. I la puc dir. He fet dos concerts per aquí. He pogut comprovar que, encara que no ho hauria de dir jo i que soni molt poc humil, sóc un showman internacional jeje. Vaig fer un concert a la plaça major de la ciutat i va ser tot un èxit. La gent parava i m'escoltava. I el més important: escoltaven amb atenció i ganes.
Demà tornem a les classes i tot seguirà com fins ara, espero: funcionant. El món a l'altra punta de món també va girant i hi estic agafant el ritme.
Moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat. Moltes gràcies.
Avui hem començat les classes! Em tocava a mi de 13:00 a 14:00 justament fer classe de música. Abans, però, cal contextualitzar: ahir va ser festa aquí perquè, pel que sembla, a Argentina no existeixen els ponts. Es canvien els dies de festa per ajuntar-los amb el cap de setmana. Per tant, avui era un dia festiu però que en realitat no ho era. Tan estrany ha estat que a l'escola han fet un acte patriòtic i després tothom a casa seva. Així doncs, quan he arribat al Saloncito no hi havia ni Déu. He passat per l'escola i només hi quedaven les noies de la neteja. Buit i silenciós. La idea era anar a l'escola i recordar als nens que avui començàvem. No ha pogut ser i, clar, ningú sabia a quina classe havia d'anar...
He tornat cap al Saloncito. He deixat la porta entreoberta. He deixat la bici al pati de manera que fos visible des de l'exterior, des del carrer. He agafat una cadira de plàstic, m'he assegut, he tirat el cos enrera, he aixecat els braços creuant els dits i m'he aguantat el clatell i he pensat: 'ja vindran...'.
No m'ha donat temps ni de tancar els ulls. Han passat uns dos minuts de silenci, no pas més. 'Toc toc...!' Algú pica. Per l'escletxa de la porta ha aparegut una nena: '¿empezamos hoy?'. 'Sí...! ¡Adelante!'. Amb ella venia una altra nena. A l'instant i sense que me n'adonés n'érem uns dotze.
Avui ha estat una presa de contacte, els he fet quatre preguntes, hem cantat una mica i he tret algunes conclusions de cara el que podem fer. El que està clar és que venen amb moltes ganes de fer coses i predisposats a tot. Pinta bé. Pinta que podrem fer coses boniques. El que també he vist és que les classes s'han de preparar i molt bé. Necessitaré materials, fet fotocopies, fer-los escriure... necessitaré quelcom per reproduir música i bàsic, una pissarra que ara no en tenim.
De totes maneres, dins les mancances i la precarietat inicial, dues nenes han anat a buscar guitarres que tenen a casa, una d'elles la tocava força bé. Hem cantat un 'chamamé' i ha estat molt divertit. Se m'ha acut, doncs, que cada nen provés de tenir una guitarra a sobre i fer sonar algun acord. Ha estat divertit.
No hi estic habituat però m'hi hauré d'acostumar. De fet, fins i tot em fa gràcia que els nens em diguin 'profe!'. I bé... serà així segur perquè dimecres comencem les classes. Ara tot just que ja tenim data segura començo a rumiar què puc fer exactament amb els nens i nenes. Encara no sé quants s'hi apuntaran perquè hem estat tot el dia d'avui quadrant horaris i fent caramboles per tal de donar una oferta completa: jo faré dos grups de teatre al matí i a la tarda i dos grups de música al matí i a la tarda en total 8 grups diferents i ens hem posat un límit d'unes 10 criatures per classe.
Espero sortir-me'n. Hi ha una carrera de quatre anys que es diu Magisteri i que la gent estudia per poder ser mestre i jo m'hi llençaré de cap. Però no estic espantat ans al contrari. Massa temerari que sóc: faré classe de música i no tinc res! Ni un piano o guitarra, ni un cassette i si l'aconsegueixo tampoc tindré música en CD's. No sé... ara em toca inventar alguna cosa.
D'altra banda crec que al blog he deixat d'explicar coses del dia a dia aquí i crec que és important que ho faci. No m'oblido d'on sóc. M'he fet molt amic d'en Matías, el noi que canta i toca el piano. De fet, divendres vaig anar a veure'l tocar amb una banda que es diu ZEUS a un dels bars 'cools' i fashion' que es diu Vilaseca (nom totalment català, sí). Quan van acabar el concert, tot ell de versions de cançons rockeres dels 80 i 90, els vaig preguntar: 'y ahora ¿qué vais a hacer con este repertorio y este show?'. Ells s'arronsaven d'espatlles. Havien tocat en un dels pocs llocs on es pot tocar i ja s'havia acabat.
És per això que l'altra dia, mentre anava amb ell a la moto (els dos sense casc, evidentment) parlàvem cridant sobre com se'n surt ell aquí amb la música i va deixar anar aquesta frase: 'aquí en el tercer mundo vivir de la cultura es complicado'. Terrible concepció del lloc on viu, no sé si tercer món però si que hi ha coses que necessiten millorar molt.
Un exemple és que una ciutat de 80.000 habitants (i caldria sumar-hi Avellaneda ciutat conlindant que en té uns 40.000) no tingui un cos de bombers. No hi ha bombers professionals. Els bombers són voluntaris. És a dir, tu tens una feina i a les teves hores lliures vas a fer de bomber. I bé... si saps com apagar un foc bé i sinó intenta ruixar-lo amb la manguera. És fort eh!
Ja són, també, diferents persones que m'han explicat que a l'hospital de Reconquista hi ha una plaga de 'cucarachas' que és vergonyosa. La falta d'higiene és preocupant. De fet em van dir 'allí no hacen falta camillas, las cucarachas te llevan'. L'amiga catalana em va explicar que quan hi va anar a visitar a un conegut que ha fet aquí va veure en un llit un nen amb una cucarcha al llençol. Déu n'hi dó!
Us deixo amb una altra curiositat. La foto que he posat és un cotxe amb una ampolla. No és que el conductor fos un despitat i se la deixés al capó ni tampoc es tracta d'una nova moda. Com dirien aquí 'nah que ver...!'. L'ampolla a sobre el cotxe significa que està en venta. Quina necessitat de fer cartellets? Amb una ampolla a sobre el cotxe estàs indicant que la gent el pot mirar ja que te'l vols treure de sobre.
Ahir vam fer, per fi, la inauguració del Saloncito. Va ser molt bonic, com diuen aquí 'epetaculaaar'.
Va ser bonic per diferents motius: el primer perquè va venir molta gent. Vam fer molta publicitat, a la ràdio, a la TV, a l'escola, amb els veïns i enviant invitacions a persones VIP. Va venir el secretari de Govern de la Municipalidad de Reco i un exdiputat nacional, entre d'altres.
Però sobretot el que vas ser més emotiu va ser quan el president de la vecinal, en Claudio (un home robust, fort, senzill, de camp i sobretot un home més d'acció que de paraules), donant les gràcies a tots els que havien fet possible la rehabilitació del Saloncito es va emocionar i no va poder seguir. Immediatament els aplaudiments van tapar el silenci provocat pel seu discurs trencat.
Jo vaig presentar l'acte i també estic content per em vaig adonar que no només sé improvisar bé en castellà sinó que també faig gràcia a l'altra punta de món amb les tonteries espontànies que dic. Tothom va quedar molt content.
Hi havia molts nens i nenes, s'havia creat una gran expectació. I un dels moments de clímax total va ser quan vam projectar el vídeo de totes les fotos que havíem anat fent. Quan els nens i nenes es veien esclataven els riures.
Ara ja podem començar a fer les classes. Això només ha fet que començar i ho ha fet en bon peu.
Ahir estàvem tots amb una molt bona sensació i amb ganes de començar a usar el Saloncito.
Foto: Festa 'estudiantina' totes les escoles competeixen un uns jocs que duren com un mes. Esports, danses, presentacions... aquest és el moment final con cada escola fa una carrossa que li donarà els punts finals. Un ambient espectacular!
Tinc moltíssimes coses a explicar ja que porto una setmana i escaig sense escriure. I crec que totes força interessants.
Anem a pams!
He volgut titular aquesta entrada amb 'Un país passat per aigua' perquè va ploure el dijous passat. No sé si era un títol exagerat perquè he estat veient que a Catalunya ha plogut a vots i a barrals. Res, aquí va ploure una nit i un matí i de seguida saltaren les alarmes tot i que jo ho sabria més tard. Jo el dimarts em vaig posar malalt. Febre (una miqueta) i unes angines de cavall. Res que no hagi tingut ja mil vegades a la meva vida i que sé que se'm passa amb antiinflamatoris i reposant. Així que durant tot el dimecres vaig estar enviant correu i notes de premsa a diferents mitjans de Reconqusita. Vaig contactar amb un periodista que em va fer bastant de cas i em va ajudar a difondre el missatge. Aquí hi ha un periodista 'famós' que és qui sap totes les notícies de Reco i és el més 'seguit' i ja em consta que sap que aquí estem la Lenka i jo i la tasca que estem fent. Em van entrevisar d'una ràdio va sortir publicat a regionnet.com.ar i vaig aconseguir concertar una entrevista (en teoria, aquí mai es pot dir blat fins que no es al sac i ben lligat) a la TV de Reco.
M'envien un sms: 'se suspende la inauguración'. Em vaig quedar glaçat. El perquè era la pluja. Havia plogut unes poc menys de 48 hores abans i es va suspendre. Els carrers són de fang... Nova data, dimecres que ve...
Ja havia contactat amb els mitjans i bé... vaig quedar força malament. De fet demà diumenge m'entrevisten a una altra ràdio que ja estava pactat. Així que si em voleu escoltar en directe ho podeu fer aquí a les 15:00, hora catalana. http://www.radioobligado.com.ar/
Però no hi ha mal que per bé no vingui (que malament sona en castellà) i un matrimoni de Ripoll que viu aquí em va escoltar. Avui han vingut a buscar-me a los barrios i m'han trobat (avui fèiem la copa de leche).
Parlant en català i amb accent del Gironès al mig de Reco! En un altre post us explicaré els detalls del matrimoni, demà a la nit hem quedat per sopar. Fantàstic!
Durant la setmana he conegut a en Matías, que possiblement podria ser un alter ego meu aquí. Fan del pop anglès, lluita per fer sentir les seves cançons. Hem quedat dues tardes i hem parlat molt. Ell és qui porta els grups a tocar a la plaça els diumenges, i tocarem!
És espectacular el fet d'anar a un lloc relativament petit com aquest on estic. És una ciutat poble i cada persona, sense excepció, han trobat un confident en mi. Una persona de fora i que marxarà. Una persona que no et jutjarà perquè ve d'un lloc més obert i d'una cultura més permissiva. Suposo que també han vist en mi una persona amb qui es pot confiar. I he conegut històries, cada dia quasi una de nova de confidències i petits a parts, que em colpegen fort. Algunes per fortes i doloroses i altres per les que em puc sentir identificat.
Quan tenia el piano vaig començar a fer força el burro i a creure que em sortien cançons fàcilment. He intentat escriure lletres, en castellà (per cert), i em sento buit. No em surt res. Potser encara no he paït tot el que estic vivint...
Avui dilluns hem tornat a anar al Saloncito. Aquest cop sense la roba de feina (roba que ens han deixat per embrutar) sinó per parlar profundament del que ara comença.
Ja hem ideat un quadrant amb les activitats que durem a terme. Jo faré teatre amb els nens, al matí pels petits i a la tarda pels grans. I, no sé com, faré també música (una espècie de cor) però de moment no tinc ni cassette ni piano ni res... una aventura! La Lenka farà anglès, i altres nois faran classes de mates i de ciències socials.
Aquesta setmana la dedicarem a fer publicitat, a anar a la ràdio i a la tele d'aquí (a veure si és cert) i a organitzar la inauguració, tallarem una cinta i tot i convidarem a l'intendente (l'alcalde).
En definitiva serà una moguda a veure si ens surt bé, només tenim 5 dies ja que volem que sigui el divendres a la nit. A veure què...
I tinc una molt bona notícia. Ja sona el meu piano! M'han portat un transformador de 10 volts (no pas nou que és el que necessita) i funciona, a trompicons però funciona! Estic com un nen amb una joguina nova. El pitjor de tot és que el transformador me l'ha portat un dels nois i el tenia des del primer dia però n'ha tardat més de deu per anar-lo a buscar a casa els seus pares (viu amb la seva àvia a uns deu minuts caminant).
Però és igual... potser així fa que tingui més ganes de tocar o de fer ximpleries (les quatre que sé).
Estic content, com un nen petit amb una nova joguina. Ah... i ja comencen a sortir algunes cançons!
Quina setmana més dura! Avui ja som divendres. Les setmanes em passen com dies, és espectacular. Tant en els bons com els mals moments. Tot i els mals de cap i tot plegat, sempre ha estat així: ja porto a Argentina un mes i vint dies i no m'he n'he adonat quasi.
També deu ser perquè a Argentina tot és lent, té un altre timming. Avui per fi es pot dir que hem acabat el 'Saloncito'. Estic orgullós no només per haver aportat una bona quantitat de mà d'obra a reformar-lo, sinó perquè (no vull pecar de poca humilitat però...) se m'ha fet cas a tot el que he anat proposant. Primer va ser el famós tema del color, jo insistia que blanc no. Se'm va fer cas i ara a tothom li encanta. També vaig proposar de fer una línia blanca per donar-li una mica de contrast. Fet i genial! Després ha estat amb un dels dilemes que ens ha portat més mal de caps: el terra. El terra és de ciment com si fos un garatge. Ningú es va plantejar què fer-hi. Jo vaig comentar que hi havien pintures de terra que podien servir, de les que deixen plastificada la superfície i fins i tot pots fregar sense problemes. Ho recordava perquè em semblava visualitzar a la meva ment la casa que tenia abans a Cerdanyola del Vallès on hi havia un garatge que al principi crec que el terra estava pintat i no pas enrajolat. Sigui com sigui, veritable aquell record meu o no, vam anar a una botiga de pintures i ho vam preguntar... i sí! Ens van oferir diferents opcions, la més barata era pintura de pista de pàdel (un joc que aquí practica tothom, és curiós perquè és baratíssim i no és pas un esport elitista com ho pot ser a casa nostra). Tot i que fos la més barata, per a nosaltres era caríssima: 200 pesos. En Maxi, president de l'associació responsable de la nostra estada aquí, va acorralar a un dels regidors de Reconquista i li va explicar el que estàvem fent, no sé com però li va donar 150 pesos de la seva butxaca. De cop, pam! I així anem... però que contents que estàvem! Avui a les 9 del matí hem comprat la pintura, 8 litres. Ha quedat espectacular, molt bonic.
Es pot dir que ja som 'famosos' al barri. Després de la xerrada a l'escola, tots els nens i nenes ens coneixen. Venir fins aquí als barris en bici significa saludar més que la Reina d'Espanya: a cada cantonada saludem a un nen o una nena que ens fa hola amb la mà o crida ben fort mentre arrenca a córrer: 'Hola seño'!.
Parlant de bici, ja en tinc una. Des de fa una setmana. Estic eurfòric. Fins ara anàvem la Lenka i jo en una sola bici. Jo la portava a ella. El lloc on estem està a uns 5 quilòmetres de casa nostra. Imagineu-vos! Arribava mort. La bici que m'han deixat té un problema a les llànties i les rodes es desinflen cada cop que l'uso. L'haig d'inflar abans d'iniciar un viatge. El seient està trencat i vaig dansant mentre pedalejo, ah! I un dels pedals va tort. Només li funciona un fre, el de davant, i quasi sempre freno amb els peus. Però és la meva bici, em porta allà on m'ha de portar i m'encanta.
Una altra bona notícia. Sembla ser que tenim nevera. No sé com ho hem aconseguit la Lenka i jo. Un mes i mig sense nevera. Menjant arròs, pastes, llaunes i una cosa que aquí en diuen 'polenta' que és com un puré de blat de moro.
Demà 'copa de leche' i a descansar. Ens ho mereixem. Ahir vaig fer una truita de patates impressionant. I la Lenka ja menja pa amb tomàquet!
D'altra banda, m'he adonat avui d'una cosa que m'ha cridat l'atenció. Ja porto dies que tornant de 'los barrios' em fixo amb algunes cases que mai abans m'havien cridat l'atenció. Són les cases del centre de Reconquista. No m'hi havia fixat perquè per mi eren normals, no tenien cap tret que m'obligués a girar el cap o em fes parar-m'hi a observar-les. Ara les veig luxurioses, em sobten. De tan en tan i ha una casa cuidada, arreglada, amb jardí i una tanca elevada i neta. Abans no les havia vist. Ara sí i m'imagino i em pregunto qui hi podria viure. Penso: 'carai quina casa, que bonica, com seria viure-hi?'. És un canvi de mentalitat total.
El pitjor de tot és que aquestes cases que aquí em criden l'atenció no tenen punt de comparació amb qualsevol casa on hagi viscut jo abans.
Vuit ja són els dies que tinc piano però no el puc fer sonar.
Avui hem anat a l'Escola Segómachaiquen (un nom en Mocobí, la llengua de les comunitats indígenes de la zona) a fer una xerrada sobre els nostres països, la nostra cultura i les nostres tradicions. Amb la Lenka hem estat quasi dos dies muntant el Power Point. Unes 170 planes amb fotos, vídeos, mapes, explicacions... Ens ha anat molt bé i tots els nens i nenes ens observaven amb atenció. Hem fet dues tandes, al matí i a la tarda. La primera pels més grans i a la tarda pels més petits. Hi ha una sola escola al barri i així aprofiten el mateix espai.
Evidentment el que més els ha sorprès han estat els Castellers, els Gegants, el Correfoc i, per sobre de tot, el Caganer i el Caga Tió. A més, vaig buscar a caganer.com i vaig trobar a la Kirchner, la presidenta d'Argentina, o al Maradona, Messi tots cagant. Els ha fet molta gràcia.
Des de divendres fins ahir dilluns que ha estat plovent altra vegada. Els dies de cop es tornen grisos i comença a ploure descomunalment.
L'altra dia em van tirar les cartes aquí. Em va aparéixer la carta de la solitud. Deia que podria estar fent un viatge i sentir-me sol. Que fort. També deia que, però, tenia un significat en la meva vida i que això em faria més fort, si és que ho sóc una mica ara...
I de fet me n'he sentit de sol, però més per la gent d'allà que la d'aquí. Aquí sovint estic acompanyat. Una prova més és que l'anterior post, per mi un dels millors, no té ni un comentari. Serà que el blog va tenir gràcia el primer mes i ara ja... a qui li interessa el que jo escrigui? De totes maneres, sigui com sigui, em va bé per desfogar-me i... pensar que comparteixo les coses amb algú em fa sentir menys sol, encara que ningú no m'acompanyi. Potser aquest és el significat de la solitud. Pot ser...
Les coses han canviat. Bé, potser no han canviat sinó que jo he canviat i ara veig les coses diferents. Sí, crec que és això.
Des de dilluns que estem treballant de valent al Saloncito. Si tot va bé, demà estarà acabat. L'hem pintat de color verd clar. Va ser iniciativa meva. Aquí tot és o color totxo o blanc (que acaba sent un negre asquerós tirant a gris fosc). Ahir els de la vecinal em deien 'nunca se nos hubiera ocurrido pintarlo de color, ha quedado muy alegre y muy lindo'.
Me n'alegro. Vaig insistir en pintar-lo de verd també a fora, ells només volien a dins, que ja va costar... Després a tothom li va encantar.
Si tot segueix a aquest ritme, dilluns que ve estarà a punt per començar a funcionar. És perfecte perquè té l'escola al costat. Quan dic al costat és que és paret per paret. Van venint molts nens i s'ho miren, ens ajuden, participen, s'engresquen...
S'ha d'anar al tanto, però. Un dels nois que ens va ajudar, va aprofitar un moment de 'despiste' per robar-nos els colorants de la pintura. Els vam recuperar anant a casa seva amb altres nens que sabien on vivia. Però és positiu, perquè ens estàvem relaxant i deixàvem la cartera, el mòbil, les claus... tot per allà. Ara ja no ho fem.
Tant és el revol que estem causant al barri 'habeis visto la casa verde?' que a la reunió mensual de la vecinal hi va anar molta gent a preguntar i interessar-se pel moviment. També des de l'escola, dilluns ens vam reunir amb la directora, que ens va dir que hem de treballar colze a colze i que el Saloncito els pot ser de gran ajuda. Tan és així que dimarts al matí farem una doble conferència: al matí amb els cursos de 4rt fins al 7è parlant del nostre país i del què volem fer aquí. Per la tarda amb els petits, de p5 fins a 3er. Vaig dir-li a la directora si seria possible tenir un projector per passar fotos de Catalunya, menjars típics, un mapa d'on som i on és Argentina, passar l'himne de Els Segadors, sardanes, fotos de Barcelona, la Sagrada Família, els pirineus (aquí no hi ha muntanyes), les ermites romàniques, el mediterrani, les oliveres i l'oli d'oliva, la Torre Agbar, Gaudí i el modernisme, Tarragona i les muralles romanes, Empúries, Girona i el riu creuant-la, les nostres cases, carrers, la gent, els bolets (ara n'és temporada) jo que sé... si teniu alguna idea digue-m-ho.
La idea del projector li va encantar i em va dir que farien el possible per llogar-ne un i una pantalla. És dificil aquí tenir això...
Serà perfecte perquè tots els nens i nenes del barri ens coneixeran i sabran qui som, què fem i on estem.
Avui ens hem quedat gelats. Un avió pucarà (a saber si el mateix on vam seure per fer-nos les fotos) s'ha estavellat i ha mort el pilot, a uns 5 km de Reconquista. Aquí teniu la notícia. http://www.reconquista.com.ar/index.php?option=com_content&task=view&id=7920&Itemid=1
Per acabar, m'han aconseguit un teclat. De fet el tinc des de dilluns. Un teclat Casio que té uns 10 anys aproximadament. Estic molt content, el tinc a la meva habitació! És fantàstic, estic emocinat! El problema és que no té transformador. El tinc aquí però no sona. Cada nit abans de dormir sempre penso en la pel·lícula de 'El pianista' de Polansky. Aquell moment que està amagat a casa d'uns coneguts i no pot fer soroll. Hi ha un piano i no el pot tocar. Posa els dits per sobre i s'imagina les notes dins del seu cap. Porto tres nits fent el mateix.
El piano almenys ja el tinc... ara a veure quan podré aconseguir un transformador de 9 volts. Jo no el puc comprar: seria un extra que faria trontollar el meu limitat pressupost mensual. De moment, però, toco imaginant-me les notes. No és el mateix... però em relaxa.
Foto: El meu carrer, al tornar de treballar, a la 'tardecita' el nostre vespre.
Des de dilluns que fa sol. Ha tornat la calor i el cel és clar. Com el temps, m'he volgut recuperar. La setmana passada ha estat absolutament negativa, negre, fosca i abominable. M'he sentit a la deriva, sol i no només per estar aquí...
Però diumenge ens van convidar a fer un vol amb avió. Un avió de més de 30 anys que semblava tret d'una pel·lícula d'en Indiana Jones. El pilot volia fer unes proves per veure si funcionava la suspensió.
Abans d'arrancar, el pilot va dir: 'espero que se encienda bien', i automàticament després girà la clau i ho provà. El motor va fer un espetec semblant al soroll dels Sis-cents dels anys 80. No semblava arrancar. Al segon intent l'hèliece començà a girar i poc a poc el motor es posà en marxa. Abançant cap a la pista va dir: 'si hay algun problema durante el despegue Fernando abrirá la puerta i ustedes saltan, puesto que no llevan cinturones de seguridad' de fet no n'hi havien.
Després d'això, per un moments, i tenint en compte que tinc el gafe a sobre, vaig pensar: 'ara ve quan ens la fotem'. Inevitablement em vaig imaginar l'avió explotant a l'aire o estavellant-se contra el terra.
Llavors vaig pensar que, davant la possibilitat imminent de morir, els diners que m'han robat se me'n fotien tant... Tant, que vaig tenir ganes de seguir vivint amb força.
El vol va ser espectacular, un autèntic privilegi a l'abast de molt pocs. Un petit tast de la màxima expressió llibertat: volar. Tot gràcies a l'amic que hem fet, en Fernando, mecànic de les forces aèries a Reconquista.
He estat pensant i malauradament per més desgràcies que em passin sempre hi haurà gent que estarà pitjor que jo, fins i tot gent que conec i viu a Catalunya. No tinc dret a queixar-me i tinc el deure de viure tot això al màxim.
Foto: Al mig d'un dels braços del riu Paranà, l'ombra del nostre avió.
Foto: Aquest és el meu carrer, Newbery núm 50 (allà on es veu el cotxe blanc) després que per fi deixés de ploure. Durant tot el dia, però, ha fet fred i núvol.
Les coses passen. És així. El món es mou, gira, i en 24 hores fa la volta sencera sobre el seu eix. Partint d'aquesta base, que la terra ferma que trepitgem es mou, és lògic entendre que al món passin moltes coses i a un ritme trepidant i frenètic. Si hi afegim que a més som més de 6.000.000 d'habitants, cada un i exclusivament amb un únic objectiu: sobreviure, i com a cirereta del pastís hi afegim que durant els últims 50 anys la tecnologia i les noves eines de comunicació han fet petit l'espai on tots aquests habitants compartim el fi de perdurar, el que seria la globalització (reduir espai i temps entre les persones) és absolutament comprensible que al món passin centenars i centenars de milers de trilions de coses. I em quedo curt, segur.
El més curiós de tot plegat és que per sort, la majoria de coses que passen no són dolentes. Tampoc vol dir que siguin especialment bones, però en general són positives. El problema és que quan en passa una de negativa aquesta val per 1.000 de bones, que oblidem a l'instant. I l'ésser humà és així, sovint se'ns entela la il·lusió que viure és bonic quan ens succeeix quelcom negatiu. Aquella trillada metàfora que diu que un llençol blanc de matrimoni només que tingui una petita taca ja el fa brut, és això mateix. El 99,5 per cent de la superfície és net, però direm que és brut.
El pitjor de tot és que sent conscients d'això, i podent-ho reflexionar i transcriure amb més o menys encert o més o menys gràcia, tot i sent conscients que a la vida ens passen més coses bones que dolentes, que en general 'viure és bonic' i que hi ha mil i una coses que ens han passat i que ens passaran que faran realitat l'anterior frase entre-cometes, tot i això, patim, ens enfadem i ens deixem caure en la negativitat i en la depressió. Hi ha persones i persones gent amb més facilitat i gent amb tendència a creure's menys feliç.
Jo no sé què ni com sóc encara però si que us puc dir que aquest cop ha estat dur. Em sento abatut i absolutament desmotivat. No marxaré d'aquí per tossuderia i perquè crec que és la correcte decisió, però ara mateix ho engegaria tot a rodar, a pastar fang.
Avui m'he sentit sense forces, quasi no he menjat, com ahir. Se'm passarà, espero. Vull ser fort però se'm fa tot una muntanya. Espero poder dormir. Espero poder parlar d'això d'aquí un temps i poder riure, i riure'm de perquè vaig plorar tant. Espero poder afirmar amb rotunditat i en primera persona tot el que us he dit en aquest post. No com ara, que més que creurem-ho em forço a estar convençut que viure és quelcom bonic. Espero...
Uns dies abans de marxar cap a Argentina vaig acompanyar el meu pare a comprar terra per al jardí de casa. Fent la cua, esperant per pagar, ens vam topar amb un noi a davant nostre que portava una samarreta de la selecció argentina. Va ser per mi inevitable apropar-m'hi i comentar-li que venia cap a Argentina. Ell, sense conèixer-me, el primer que em va dir del seu país, de la seva pàtria, no va ser un 'qué bién, qué bonito!' no. Va ser 'Cuidado que no te timen'. Em va sobtar... però tenia tota la raó. Me l'han ben fotut.
La història és la següent: només vaig estar tres dies a Buenos Aires, el dia 30 i 31 i l'1. En aquesta petita estada abans de marxar cap a Reconquista, només vaig usar dues vegades la meva targeta: una en un caixer de mala-mort i l'altre a la terminal de Bus per comprar el bitllet per viatjar cap a Reconquista. O en el caixer o en el moment de donar la targeta al noi de 'Flecha bus' algú em va fer una còpia de la targeta.
Aquesta targeta era de crèdit, és a dir, que no és fins el dia 1 que es carreguen totes les despeses. Resulta que ahir vaig obrir el meu compte on-line i vaig observar estupefacte que algú durant els dies 12 i 13 d'agost va fer compres pel valor de 6.000 pesos (1200 euros). Compres efectuades a Buenos Aires, em surten les adreces dels locals. Que fill de puta. A 'La Caixa' afirmen que eren uns professionals que en dues setmanes van fer un còpia. Per sort, el límit del crèdit es va esgotar i 'només' va poder gastar 1.200 euros. Ara jo m'he quedat amb només 700 euros per viure durant 4 mesos.
Sí, he plorat, he cridat i m'he cagat en tot, fins i tot m'he emborratxat amb licor directe de la República Txeca. Però ara només tinc clar que haig d'acabar el que m'he proposat. El mal gust de boca hi és, però no hi puc fer res. Ara endavant, no hi ha més.
EL pròxim dia explicaré amb detalls tot plegat, avui estic molt cansat i necessito no pensar més en tot plegat.
Degut a causes massa complicades per explicar, tal i com ja vaig comentar en un anterior blog, se m'han esborrat totes les cançons del meu Ipod. Així que ara no tinc música.
Us demano un favor: envieu-me el vostre disc preferit en .rar al següent e-mail: gerard.sese@gmail.com
Així podré anar omplint de nou el ipod perquè baixar-se música ja que aquí és complicat.
Vinga va... només són 5 minuts i ami em feu un favor!
Doncs tot just avui fa un mes que vaig pujar a l'avió. Realment no sé si m'ha passat ràpid o lent. Si m'hagués de decantar diria que més ràpid que lent, però llavors ho analitzo i em sembla correcte.
Amb aquests dies que he estat aquí ja puc treure algunes conclusions del país. La primera és que o existeix cohesió social. De fet és impossible que es produeixi degut a les grans diferències que es produeixen en una ciutat com Reconquista. A dos carrers de casa meva comença un barri molt humil en el qual ens han dit que no ens hi acostem perquè és perillós. I des de casa meva dos carrers en direcció oposada hi ha un centre de cirurgia estètica. En uns 700 metres en línia recta hi ha qui viu en una casa feta amb materials trobats a l'abocador i una senyora que pagarà quantitats exagerades de pesos per arreglar-se el nas. Us ho podeu imaginar? Jo encara me'n faig creus.
També aquí la vida és cara. Comparant el seu que tenen, el menjar és car. Jo faig la comparativa i els preus a un supermercat quasi són el mateixos. El que sí que és molt barat són els serveis: tallar-se el cabell són 15 pesos anar al cine, menjar fora...
Molt complicat tot plegat. Impossible tenir una societat forta, unida... al revés... qui es basa en la llei del mes fort i de la supervivència extrema. M-expliquen que fa deu anys, amb la crii econòmica, es va tornar al -truque- canviant samarretes usades per patates. Aixi que tenim un poble que ha patit molt i que ha lluitat per la supervivència individual.
A mes, recordo quan vaig estudiar a la carrera historia sobre Sudamerica i la pregunta final de l-examen va ser: perquè les societats de suraerica son tan violentes? Recordo que vaig treure un 8 i mig. Vaig respondre que una de les principals raons va ser la colonització espanyola, la violència amb que es va fer i com va imposar uns sistemes polítics basats en la jerarquia, la por i el control violent.
Vaig escriure aquesta cançó pensant que aquí a Argentina em podria trobar en aquesta situació. I justament aquesta nit no puc dormir...
Si aquesta nit no pots dormir perquè altre cop la soledat t'ha fet perdre entre els llençols s'ha instal·lat al teu costat
per més lluny que jo estigui del teu cor o del teu cap et proposo una manera per acabar amb tot plegat
obra la finestra surt al balcó puja a la terrassa o baixa al carrer i....
Mira la lluna, que jo també l'estaré mirant Mira la lluna que t'estaré saludant Mira la lluna, encara que sigui amb els ulls tancats Mira la lluna i dormirem abraçats
Dorm, no passis son que per més gran que sigui el món no val la pena passar son Dorm, no passis son...
Ja torno a tenir Internet a casa. Dir això sembla la conya, sembla quelcom genial, però no ho és. En realitat aquí tenir un modem USB és un luxe i per tant és molt car. Les tarifes són reduïdes en quan a oferta i no hi ha cap que tingui un contracte il·limitat. Això vol dir que a mesura que em connecto gasto un saldo i que quan aquest s'acaba Internet també.
El problema és que el meu ordinador, al retornar-li la porta d'accés al món, ha començat a actualitzar tot de coses (antivirus, el mateix sistema windows, els dvix...) fet que ha produït que en només 5 minuts d'estar connectat, a part de saturar una connexió que brilla per la seva lentitud, ha fet que es gastessin ja 7 pesos. En un ciber amb dos pesos estàs 1 hora i a bona velocitat
Així que ara mateix estic escrivint això en un word i em connectaré dos minutets per a penjar-ho. D'altra banda, la tranquil·litat d'estar a casa i poder escriure fa que tingui ganes de pagar aquest luxe. I és que tot i que ja ho intuïa, he experimentat que la qualitat de vida la fan les petites coses.
Trobo a faltar utensilis que mai a la meva vida hagués cregut tan importants. És clar que n'hi ha de típics com la televisió, la ràdio, Internet o el meu Ipod, fàcils d'imaginar. I sí, parlo de l'Ipod perquè se m'han esborrat totes les cançons i vídeos que hi tenia, algú va sincronitzar el meu ipod a un itunes que no corresponia. 80 gigues desaparegudes, tres anys baixant-me cançons. Estic sec de música i la veritat m'ha deixat molt orfe: em sento buit.
Però també he trobat a faltar altres coses tan simples com una fregona o motxo. Aquí no se'n gasta. Perquè us feu una idea, per fer una bona neteja a Argentina primer s'escombra (fins aquí correcte) perquè d'aspiradors no n'hi ha. Després amb la mateixa escombra s'escampa tot fent un petxim petxam aigua llençada des d'una galleda amb lavandina (el nostre lleixiu). Fan anar l'escombra fins que l'aigua agafa un to marronós ja sigui per la merda del terra com per la merda que tenia l'escombra. Després es passa el que per nosaltres seria un netejavidres: d'aquells que per treure el sabó de les finestres, quan el passes prement fort contra el cristall, fa el típic soroll de 'nyiii'. Doncs aquest mateix però només pel terra, de color negre i més gros. Prement fort contra les rajoles es condueix el bassal d'aigua i lavandina cap a la porta. El resultat: queden clapes molt molles, d'altres humides i d'altres directament bassals. Uns tolls d'aigua que s'embrutaran quan tornis a caminar amb les sabates per tal de retirar més aigua que ha quedat al fons de l'habitació. Unes petjades que s'escamparan encara més quan, per eixugar l'aigua, hauràs de col·locar un drap enrotllat al netejavidres (ara netejaterres) que anirà de punta a punta de l'habitació fins a agafar també un toc marronós. Imagineu-vos quin merder. M'han dit que per comprar un motxo hem d'anar a una botiga especialista en neteja!
Aquest és un petit exemple: són les petites coses que ens treuen qualitat de vida. En podria dir més... no ho sé com per exemple que no hi hagi clavegueram Cada setmana ve un camió a absorbir tota la porqueria. O que hi hagi una bona part de la ciutat on no hi ha carrers asfaltats perquè els mateixos veïns haurien de pagar els costos. Ara que fa dies que no plou, quan s'alça una mica de vent tots mengem pols. Hi ha pols per tot arreu.
Trobo a faltar fer una mica d'oci. Fer un cafè o una birra a una terrassa. I cada cop que sec a la meva tassa a vàter enyoro les tapetes de plàstic que eviten que el teu cul toqui la freda porcellana. Ara haig de vigilar no entafonar el cos gaire en darrera perquè se m'enfonsa el cul. O el simple fet de tenir unes cortines per evitar que el sol et desperti. Ara que fa menys fred hi tinc una manta enganxada amb uns ganxos (valgui la redundància).
La qualitat de vida no només és la salud, la bona feina, l'oci... sinó és que les coses que fas dia a dia siguin les més còmodes possibles, més assequibles i fàcils. Descobreixo la sopa d'all, però és que moltes vegades no ens n'adonem...
Comencem pel principi. El famós 'Día del niño' vaig conèixer a una parella, en Fernando i l'Ester, que feien balls folklòrics. Vam estar parlant i resulta que són veïns nostres.
Són gen molt agradable i ell està fent les proves per ser pilot civil. Ara treballa a l'aeroport militar de Reconquista. Ens va dir que intentarà un dia que tingui classes fer-nos pujar amb ell. Estudia aviació a Resistència, ciutat capital de la província de El Chaco. El passat dissabte ens va dir que hi havia la possibilitat de volar a Resistència. Així que a les 3:00 AM vam quedar perquè uns amics seus se n'anaven a Posadas (Missiones) i ens hi deixaven. Així que vam aprofitar i vam veure Corrientes, capital de Corrientes i Resistència, capital de el Chaco.
Ho vam fer en un dia. I... haig de dir que aquí al nord quasi totes les ciutats són iguals. Corrientes tenia més encant perquè està al costat del riu Paranà. Però d'estructura i tipus de ciutat són molt iguals.
El divendres, però, a les 20:30 (vam començar a les 21:00) vaig fer la capacitación sobre economia de mercat i Estat del Benestar. Va ser molt interessant tot oi que només hi havia 10 persones! Vaig estar parlant durant dues hores! A les 23:00 vam acabar. I ningú em va dir que es fes llarg! Estic content perquè d'alguna cosa ha servit la meva carrera!
Per acabar dir que el clima és boig. Fa una setmana estàvem a dos graus i avui estem a 30 graus. Suposo que això ha fet que aquesta passada nit hagi estat tremolant i amb febre al llit. Tinc molts mocs i avui, tot i no tenir febre, em fa mal tot el cos.
Espero recuperar-me!
Aquí teniu una foto de Resistencia amb Evita Perón!
Avui de nou tinc molt poc temps per escriure perquè estic a casa de la cosina d'un dels nois del grup.
Ahir vam celebrar el 'Día del Niño' i bé, les sensacions van ser força satisfactòries. No sé ni com va acabar sortint un espectacle tan digne com el que vam tenir tenint en compte que anava apareixent gent que hi volia participar. De cop i volta, per exemple, van aparèixer uns músics i van muntar una petita banda.
Jo no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig posar-me al piano i el bateria i el guitarra m'anaven seguint. No paraven de riure perquè vaig improvisar un blues dels barris 'Don Pepito, Santa Rosa i Itatí. En un tres i no res la plaça es va omplir de gent.
Els jocs que vaig plantejar van ser un èxit: les cadires, estirar la corda, la cursa de sacs... els nens van participar i van fer molt cas, fet que em van explicar que no sol ser habitual. Després de donar el menjar (llet i 'patitas de chancho') vam seguir fent jocs però va ser impossible mantenir un ordre. Dos minuts més i em poso a cridar. Els nens com a lleons volien tots els regals i ser els primers, va ser claustrofòbic.
Al final, però, vam aconseguir calmar la situació i acabar dignament amb un sorteig.
Tothom es va felicitar i els nens s'ho van passar molt i molt bé. Jo finalment vaig fer de pallasso amb un 'traje' tret de l'aportació de diferent gent.
Ho vam aconseguir!
Avui dilluns ha estat un dia tranquil, aquí és 'feriado' (festa) ja que es commemora la mort de San Martin, un home que va alliberar dels espanyols Perú, Xile i Argentina. Moltes banderes argentines als balcons.
He anat a casa d'un noi que té un grup de música, han gravat un disc a un estudi casolà que hi ha a reconquista (l'únic i son 70 pesos per cançó).
Els pròxims dies us explicaré quin és el nou repte, estem molt emocionats!
Avui hem estat fent els preparatius de demà, la festa del 'Día del niño'. I deu ni do amb la prèvia que hem tingut.
Avui hem anat a visitar una de les colònies aborígens de la zona, unes 30 famílies (unes 150 persones) que viuen a un barri absolutament apartat de Reconquista, a uns 15 - 20 kilòmetres (alguns d'ells de camí de fang intransitable quan plou) i que es diu La Lola.
En aquesta comunitat s'hi parla l'espanyol i també la seva llengua el Macobí. Avui s'hi celebrava allà el 'Día del niño' i els hi han portat uns inflables per saltar els nens. Estaven absolutament esbojarrats, mai n'havien vist un. Des de la municipalidad han comprat globus (8 de cada deu petaven) de globoflèxia (s'havien que jo feia figues) i de cop m'he trobat allà fent figueretes pels nens.
Aquesta comunitat és, de moment, el territori més pobre que hem visitat. He fet fotos però estic a un Cíber i no les puc penjar. Hi havia nens descalços, un fet esfereïdor tenint en compte que tant avui com ahir torna a fer molt fred. Molts d'ells amb taques i erupcions a la cara.
Des de la Municipalidad els han preparat un petit berenar amb pastissets i copetín (patatetes i xuxeries) i ha volat en un tres i no res. Molts nens s'embutxacaven tot el que podien per tal de compartir el menjar a casa seva amb els pares i avis.
Estic realment espantat. Avui davant aquests nens he intentat fer bromes i no reia ningú. Eren molt tímids i el meu accent els desorienta. Jo quan faig de pallasso sempre ha estat en situacions que es troben a l'altre extrem del que em trobo ara i em trobo molt descol·locat: desarmat. Existeix certa pressió també cap a mi (el payaso) i em fa por decebre. Quan estic a les meves festes sé què dir, què fer i com actuar i aquí em sento com despullat.
Avui seré força breu ja que m'han deixat internet un amic d'un amic.
Aquí hi ha dies per a tot. El passat diumenge va ser el 'dia del niño' però com que a Reconquista, i tal com us vaig explicar a l'anterior entrada, es va celebrar la 'Rural' a 'los barrios' celebrarem el dia del niño el pròxim diumenge.
Estem preparant jocs per a tots els nens del barri: activitats, competicions, futbol (evidentment) i també hi haurà 'copa de leche' i pa amb 'dulce de leche' i mate per als adults. Segurament em vestiré de pallasso i faré d'animador.
La festa la farem a la part de darrera del 'comedorcito'. Ara estem planificant-ho tot: material que necessitarem, quantitat de menjar i llet... i també estem fent la publicitat pel barri de la festa.
Ahir, dins del 'comedorcito' vam fer cartells a mà per enganxar-los per a tots els barris de la zona anunciant l'esdeveniment. També ens vam passejar per un dels 'assentaments' (cases fetes amb materials trobats a les escombraries) per apuntar als nens que vulguin anar al menjador.
Ahir a la nit també va venir a la ciutat un ministre socialista que està al govern de Santa Fe i el van rebre amb un 'choripan' i hi hagué discursos i intervencions del poble. Fou molt interessant.
Tinc ganes que arribi diumenge... tot i que també em fa una mica de por... la gent té moltes expectatives sobre mi i la meva feina de pallasso. Però bé... farem el que podrem, no dubteu que faré moltes fotos.
Abans de res dir-vos que aquí podeu escoltar l'entrevista que em van fer a Catalunya Ràdio. http://www.catradio.cat/audio/460165/La-postal
Després haig de dir que no tenim internet i hauré de venir a un Ciber. No passa res si tot va bé el dia 23 ja en tindrem.
Doncs hem passat el primer cap de setmana a Reconquista i ha estat molt intens. El dissabte vam fer un 'asado' amb els companys, va ser com una petita benvinguda!
Després a la tarda vam anar al 'comedorcito' que s'hi fa una 'copa de leche' i pa amb mel per als més petits. Com no, després vam estar jugant a futbol ben bé dues hores! Hi havia nanos de totes les edats, aquest cop al ser dissabte molt més grans, alguns de potser fins i tot 20 anys. Moltes d'ells jugant descalços i posant-hi la cama fort! Vaig fer de porter i només em van fer un gol! Divertidíssim!
El diumenge vam anar a 'La rural' que es pot dir que és l'esdeveniment de l'any a Reconquista. És una exposició agrícola i ve gent de totes les contrades properes. Concerts, animals, botigues i mate, molt mate per tot arreu. FIns i tot hi havia màquines expenedores d'aigua calenta que es van esgotar!
Una de les coses que vull explicar és que el divendres vaig anar a una 'capacitación' del Partit Socialista d'aquí Reconquista. Una 'capacitación' és una classe per informar i explicar quines són les directrius del partit. Va ser interessantíssim perquè va ser una classe sobre el 'socialisme real' i el 'possible'. Per entendre's el real es la teoria del segle XIX i el possible és acceptar el mercat com a marc economico-polític i fer-hi polítiques d'esquerres. Per dir-ho d'una manera més entendible s'està fent aquí el que va fer Felipe González al PSOE a principis del 80: deixar de banda les idees marxistes i girar cap al centre.
La meva presència va causar cert interès sobretot al presentar-me com a 'politòleg'. Vam estar parlant i, em van preguntar si algun dia els faria alguna classe. Els vaig dir que sí i que m'agradria fer-la sobre 'les coses bones del capitalisme i l'economia de mercat'. La primera reacció va ser de cara de circumstàncies de tots els presents, però ràpidament la idea els captivà: 'así sabremos más sobre el enemigo!'.
Aquest divendres no, l'altre sí, faré una 'capacitación' sobre el capitalisme a la seu del partit socialista de Reconquista! Us puc assegurar que serà molt divertit!
Doncs bé, fins aquí. Ara el que hem de fer nosaltres és buscar-nos projectes que no es basin el només 'dies concrets'. A veure què.
Doncs bé... ha arribat el final de l'any. No en tinc gens la sensació. És com si estigués vivint un jet lag temporal. Fins i tot tinc la sensació que el meu 2010 es va aturar al juliol del 2010 i que em falta encara mig any per viure.
