Doncs bé... ha arribat el final de l'any. No en tinc gens la sensació. És com si estigués vivint un jet lag temporal. Fins i tot tinc la sensació que el meu 2010 es va aturar al juliol del 2010 i que em falta encara mig any per viure.
En serio que és així. No sé com explicar-ho. És com si m'hagués desviat en el temps, fent una paràbola espacial i ara està retornant cap al punt d'inici. No sé què en diria Faraday però va per aquí. La qüestió és que de debò no sé com valorar aquest 2010, és com si estigués coix. I no sé perquè me'n queda com un regust dolent (deixant el viatge fora eh).
Intentant fer un esforç de cordura, fent un repàs a aquests últims 365 dies, em sento satisfet. La meva vida avança, que és el més important. No estic estancat.
Us explico el poc que sé per aquesta nit: soparé al Hostel on estic. Crec que jo sóc el més jove si no comptem amb les criatures dels pares que estan allotjats. Estic a un Hostel cero juvenil. M'han convidat a menjar 'cordero'. Després suposo que sortiré a algun Pub per prendre alguna cosa (sol) i aguantaré fins a les 5 més o menys. Aniré caminant fins el Hostel, agafaré la motxilla i marxaré cap a l'estació d'autobusos on a les 6:30 comença el meu viatge seguint la 'Cruz del sur'.
Res, només em queda dir-vos a tots els que em seguir per aquí que moltes gràcies, us desitjo una genial entrada d'any, que ho passeu molt bé, que us desfaseu al màxim i així poder dormir durant tot el dia 1.
Us estimo molt a tots plegats! Una forta abraçada!
Caram quin súper tour! Us escric ràpidament des d'un Ciber de Bariloche, després que hagi fet una travessia pitjor que la de CiU durant aquests últims 7 anys.
De Mendoza vaig anar a Bariloche, sense baixar pràcticament del autobús, la Marly em va venir a buscar des de Chile i vam anar a passar el nadal a casa seva, Valdivia.
Allà hi vaig estar 3 dies i vaig tornar cap a Bariloche, on la Lenka i la francesa no em van esperar i han marxat. Així que ara mateix viatjaré sol. És una sensació molt estranya... només ho havia-fet a Dublín però va ser substancialment diferent ja que allà no hi vaig anar a fer el turista, vivia amb una família i a les classes d'anglès vaig fer molts amics. Aquí... per exemple ahir vaig menjar sol a un restaurant. Crec que va ser el primer cop que ho he fet. Molt estrany...
Però bé... un repte més. També passaré el Cap d'Any sol segurament. Ara ja tinc previstes totes les activitats que faré a Bariloche. És molt bonic.
Així que partir d'ara jo decideixo i jo faig. Lliure totalment.
Al principi no parava de recordar l'Afons Arús fent de Di Estefano i a Sergi Mas fent de l'expresident del Reial Madrid, el senyor Mendoza.
Mentre hi anàvem amb el bus ho recordava i somreia. Va ser un viatge dur sobretot tenint en compte que veníem de Reco i vam parar a Bs As.
Mendoza és molt especial, em recorda una mica a Barcelona. No tenen res a veure eh... però no sé per què...? potser és la ciutat més europea que hem visitat fins ara i és perquè està plena de turistes.
Hem anat pels voltants, a les muntanyes. La més espectacular ha estat a la Vall de l'Aconcagua (foto). Una passada. Hi ha hagut un moment que m'he quedat sol. He deixat que les noies avancessin més i jo m'he quedat enrere. Un grup d'escaladors també han desaparegut entre les muntanyes.
Uns 30 minuts sol enmig d'una immensitat de muntanyes. Ha estat esplèndid, de somni, d'autèntic privilegiat.
Avui he pogut respirar tranquil. No havia comentat res a ningú perquè no volia alarmes. Però em vaig deixar el portàtil a Reconquista. M'han enviat el paquet dins d'un autobús i l'han deixat a l'estació d'autobusos (monstruosa estació) en un depòsit. L'extraordinària dona del germà del Santi (família que ens ha deixat posar les maletes a casa seva) ha anat expressament des de Torcuato fins a la terminal per recollir el paquet.
Aquest vespre l'he trucat i finalment el meu portàtil està sa i estalvi. I no hi ha mal que per bé no vingui, ja que a dins de la caixa la gent de Reconquista hi ha posat més regals i coses que descobriré el dia 9 de gener.
Demà marxem a Bariloche i d'allà (canvi de plans!) aniré cap a Chile, sol. Sí, em ve a buscar la mare del novio de la meva germana i passaré allà les festes de Nadal. Serà genial!
No tinc gaire temps per esriure ja que tinc un seguit de joves europeus (alguns no tan joves) esperant per usar aquest ordinador.
Se'm fa tan extrany veure europeus, sentir altre cop accents ben diversos i diferents... ja estic a Mendoza. Han estat 12 hores d'autobús des de Reco a Bs As i després 12 més de Bs As a Mendoza.
A Bs As vam visitar a Fernando Bonnin, germà del meu amic Santi. Són iguals... dues gotes d'aigua! Ens han fet 'enorme favor de deixar les maletes... el dia 9 hi tornaré per recollir-les i després directes cap a l'aeroport. I tot haurà acabat.
Ara a disfrutar d'aquest petit viatge. Ja us parlaré del comiat a Reco, va ser emotiu i amb un punt de decepció.
Ara no hi vull pensar. Però si que es va veure qui val la pena i qui no, i qui està agraït i qui és un fill de puta.
Jo però, estic molt content, i la Lenka també.
Seguirem informant.
PD: tinc l'esquena feta un 4 i necessito dutxar-me. Fins a les 14:00 no tenim habitació i són les 10:30.
No he escrit en casi un mes. No perquè no hagin passat coses, perquè la meva estàdia aquí s'hagi tornat monòtona ni perquè no hagi tingut l'oportunitat de connectar-me. No, res a veure.
Primer de tot dir que durant les passades setmanes vaig escriure un parell d'articles al meu blog polític sobre les eleccions catalanes (http://indirecte.cat/gerard-sese).
En segon lloc vaig estar pensant que si ho escrivia tot aquí al tornar quasi no tindria res per explicar: cosa que també es absolutament falsa perquè el que he escrit en aquest blog no arriba a ser una desena part de tot el que m'ha succeït aquí.
En tercer lloc, sovint no sabia què posar de tantes coses que passaven, fet que va provocar que les anés escrivint en facebook o twitter de manera més 'titular' i menys explicació.
Entrem en matèria: aquesta és la meva útlima setmana a Reconquista. Ara mateix plou monstruosament de nou. M'ha enganxat al carrer, ha caigut pedra i un bon home ens ha refugiat al seu cotxe. Ha marxat la llum i us puc assegurar que no es veia res als carrers, era absolutament fosc, no sabies on posaves el peu, i anava amb xancletes...
Estic trist. Aquesta bombolla s'acaba. Aquesta experiència arriba al seu punt final. El voluntariat s'esfuma. I em sento molt trist però a la vegada orgullós. Això que he fet m'ho he muntat absolutament sol i tot el que he aconseguit, fet, decidit i sobreviscut ha estat gràcies a mi. Fins i tot en el tema econòmic, he sobreviscut sol. Em sento fort. Tinc una sensació de benestar interna que no sé si havia sentit mai abans. L'altra dia amb la Lenka coincidíem que el que hem fet ella i jo aquí marcarà un abans i un després. Per una banda perquè hem estat els primers voluntaris internacionals, això és innegable, però per l'altra per tot el que hem demostrat, fet, ideat, col·laborat i, sobre tot, fet realitat. Coses tangibles, tocables, demostrables...
El dimecres farem una festa de comiat al barri. Passarem el videoclip que hem gravat a Reconquista. Aquest vídeo, com diu ma mare, quedarà per sempre, per a la posteritat. És i ha estat la cirereta del pastís. Serà el record del nostre pas per aquest tros de món. El vídeo, per cert, està sent tot un fenòmen a Reconquista. Estic eufòric. Ha supertat totes les expectatives i potser encara ens donarà més bones sorpreses. A la festa del dimecres he demanat una pantalla i un projector per passar el vídeo. És dóna la maleïda contradicció que mitja Reco l'ha vist però en els barris on l'hem gravat gairabé ningú. No tenen internet la majoria. Així que els hi regalarem aquest vídeo, que més que fer un regal, els hi retornarem quelcom que ja era seu...
Parlant de pantalles, demà toco a la plaça altre cop, un altra comiat, aquest cop meu cap a la ciutat. Intentaré portar-me l'ordinador i retransmetre-ho en directe... a veure com va. Quasi no m'he preparat res perquè m'ho van dir fa tres dies i no he pogut... així que demà mateix pel matí miraré què faig. I deia... també he demanat que em posin una pantalla per passar el vídeo a la plaça, seria espectacular... no crec que ho facin.
I bé... això s'acaba. Encara no me'n sé a venir. Això sí, amb la Lenka i una de les franceses farem una mica de turisme els 20 dies que em queden per agafar l'avió cap a Barcelona. Si tot va bé visitarem Mendoza, Bariloche, Calafate i Ushuaia. Un petit tour cap al sud i per la Cordillera.
El regust a comiat ara és present en tot moment. A persones que veig, que saludo, que dic adéu... realment me n'adonc que potser és l'última vegada a la meva vida que els veig. Gent que fins i tot m'ha convidat a sopar a casa seva sense saber exactament qui sóc.
En Maxi m'ho va dir l'altre dia: 'pels nens i nenes serà un shock molt gran que deixeu d'anar de cop i volta'. De fet em fa una mica de por dir 'adéu' perquè segur que s'escaparà alguna llàgrima (per part de tots) i no vull que es converteixi en quelcom traumàtic. Ha de ser festiu. Així ho procuraré. Hi ha molts nens i nenes que sovint me'ls miro i penso... 'casum dena... quin maleït futur li espera a aquesta criatura... en potència ho té tot però el underground en el que viu el condemna de per vida...' em fa ràbia. Espero que la nostra presència aquí els hagi servit, sobretot i més que res (perquè grans maravelles tampoc podíem fer) per crear-los neguits a les seves consciències. Que tinguin ganes de progressar, de créixer més enllà dels quatre carrers del seu barri. De pensar que voldran tenir una bona feina per poder viatjar i veure món i descobrir si és veritat o no tot allò que els hi vam mostrar la Lenka i jo per fotos.
No ho sé... del que estic convençut, per exemple, és que podem estar tots plegats molt contents, molt satisfets i molt tranquils. Hem fet tot allò que estava a les nostres mans i, sobre tot, i el més imporant, és que 'hem fet'.
El temps ens dirà a cada un la grandària de la nostra petja... que... per petita que sigui, serà un dels nostres millors guanys i records. Quelcom que podrem recordar amb tanta tendresa, amor i joia que ens omplirà l'esperit i la ment.
Doncs bé... ha arribat el final de l'any. No en tinc gens la sensació. És com si estigués vivint un jet lag temporal. Fins i tot tinc la sensació que el meu 2010 es va aturar al juliol del 2010 i que em falta encara mig any per viure.
