Vomitada mental durant una nit de tormenta

No he escrit en casi un mes. No perquè no hagin passat coses, perquè la meva estàdia aquí s'hagi tornat monòtona ni perquè no hagi tingut l'oportunitat de connectar-me. No, res a veure.

Primer de tot dir que durant les passades setmanes vaig escriure un parell d'articles al meu blog polític sobre les eleccions catalanes (http://indirecte.cat/gerard-sese).

En segon lloc vaig estar pensant que si ho escrivia tot aquí al tornar quasi no tindria res per explicar: cosa que també es absolutament falsa perquè el que he escrit en aquest blog no arriba a ser una desena part de tot el que m'ha succeït aquí.

En tercer lloc, sovint no sabia què posar de tantes coses que passaven, fet que va provocar que les anés escrivint en facebook o twitter de manera més 'titular' i menys explicació.

Entrem en matèria: aquesta és la meva útlima setmana a Reconquista. Ara mateix plou monstruosament de nou. M'ha enganxat al carrer, ha caigut pedra i un bon home ens ha refugiat al seu cotxe. Ha marxat la llum i us puc assegurar que no es veia res als carrers, era absolutament fosc, no sabies on posaves el peu, i anava amb xancletes...

Estic trist. Aquesta bombolla s'acaba. Aquesta experiència arriba al seu punt final. El voluntariat s'esfuma. I em sento molt trist però a la vegada orgullós. Això que he fet m'ho he muntat absolutament sol i tot el que he aconseguit, fet, decidit i sobreviscut ha estat gràcies a mi. Fins i tot en el tema econòmic, he sobreviscut sol. Em sento fort. Tinc una sensació de benestar interna que no sé si havia sentit mai abans. L'altra dia amb la Lenka coincidíem que el que hem fet ella i jo aquí marcarà un abans i un després. Per una banda perquè hem estat els primers voluntaris internacionals, això és innegable, però per l'altra per tot el que hem demostrat, fet, ideat, col·laborat i, sobre tot, fet realitat. Coses tangibles, tocables, demostrables...

El dimecres farem una festa de comiat al barri. Passarem el videoclip que hem gravat a Reconquista. Aquest vídeo, com diu ma mare, quedarà per sempre, per a la posteritat. És i ha estat la cirereta del pastís. Serà el record del nostre pas per aquest tros de món. El vídeo, per cert, està sent tot un fenòmen a Reconquista. Estic eufòric. Ha supertat totes les expectatives i potser encara ens donarà més bones sorpreses. A la festa del dimecres he demanat una pantalla i un projector per passar el vídeo. És dóna la maleïda contradicció que mitja Reco l'ha vist però en els barris on l'hem gravat gairabé ningú. No tenen internet la majoria. Així que els hi regalarem aquest vídeo, que més que fer un regal, els hi retornarem quelcom que ja era seu...

Parlant de pantalles, demà toco a la plaça altre cop, un altra comiat, aquest cop meu cap a la ciutat. Intentaré portar-me l'ordinador i retransmetre-ho en directe... a veure com va. Quasi no m'he preparat res perquè m'ho van dir fa tres dies i no he pogut... així que demà mateix pel matí miraré què faig. I deia... també he demanat que em posin una pantalla per passar el vídeo a la plaça, seria espectacular... no crec que ho facin.

I bé... això s'acaba. Encara no me'n sé a venir. Això sí, amb la Lenka i una de les franceses farem una mica de turisme els 20 dies que em queden per agafar l'avió cap a Barcelona. Si tot va bé visitarem Mendoza, Bariloche, Calafate i Ushuaia. Un petit tour cap al sud i per la Cordillera.

El regust a comiat ara és present en tot moment. A persones que veig, que saludo, que dic adéu... realment me n'adonc que potser és l'última vegada a la meva vida que els veig. Gent que fins i tot m'ha convidat a sopar a casa seva sense saber exactament qui sóc.

En Maxi m'ho va dir l'altre dia: 'pels nens i nenes serà un shock molt gran que deixeu d'anar de cop i volta'. De fet em fa una mica de por dir 'adéu' perquè segur que s'escaparà alguna llàgrima (per part de tots) i no vull que es converteixi en quelcom traumàtic. Ha de ser festiu. Així ho procuraré. Hi ha molts nens i nenes que sovint me'ls miro i penso... 'casum dena... quin maleït futur li espera a aquesta criatura... en potència ho té tot però el underground en el que viu el condemna de per vida...' em fa ràbia. Espero que la nostra presència aquí els hagi servit, sobretot i més que res (perquè grans maravelles tampoc podíem fer) per crear-los neguits a les seves consciències. Que tinguin ganes de progressar, de créixer més enllà dels quatre carrers del seu barri. De pensar que voldran tenir una bona feina per poder viatjar i veure món i descobrir si és veritat o no tot allò que els hi vam mostrar la Lenka i jo per fotos.

No ho sé... del que estic convençut, per exemple, és que podem estar tots plegats molt contents, molt satisfets i molt tranquils. Hem fet tot allò que estava a les nostres mans i, sobre tot, i el més imporant, és que 'hem fet'.

El temps ens dirà a cada un la grandària de la nostra petja... que... per petita que sigui, serà un dels nostres millors guanys i records. Quelcom que podrem recordar amb tanta tendresa, amor i joia que ens omplirà l'esperit i la ment.

Moltes gràcies Reconquista.

(podeu llegir una entrevista que m'han fet sobre el voluntariat aquí