Inauguració i emoció

Ahir vam fer, per fi, la inauguració del Saloncito. Va ser molt bonic, com diuen aquí 'epetaculaaar'.

Va ser bonic per diferents motius: el primer perquè va venir molta gent. Vam fer molta publicitat, a la ràdio, a la TV, a l'escola, amb els veïns i enviant invitacions a persones VIP. Va venir el secretari de Govern de la Municipalidad de Reco i un exdiputat nacional, entre d'altres.

Però sobretot el que vas ser més emotiu va ser quan el president de la vecinal, en Claudio (un home robust, fort, senzill, de camp i sobretot un home més d'acció que de paraules), donant les gràcies a tots els que havien fet possible la rehabilitació del Saloncito es va emocionar i no va poder seguir. Immediatament els aplaudiments van tapar el silenci provocat pel seu discurs trencat.

Jo vaig presentar l'acte i també estic content per em vaig adonar que no només sé improvisar bé en castellà sinó que també faig gràcia a l'altra punta de món amb les tonteries espontànies que dic. Tothom va quedar molt content.

Hi havia molts nens i nenes, s'havia creat una gran expectació. I un dels moments de clímax total va ser quan vam projectar el vídeo de totes les fotos que havíem anat fent. Quan els nens i nenes es veien esclataven els riures.

Ara ja podem començar a fer les classes. Això només ha fet que començar i ho ha fet en bon peu.

Ahir estàvem tots amb una molt bona sensació i amb ganes de començar a usar el Saloncito.

Un país passat per aigua

Foto: Festa 'estudiantina' totes les escoles competeixen un uns jocs que duren com un mes. Esports, danses, presentacions... aquest és el moment final con cada escola fa una carrossa que li donarà els punts finals. Un ambient espectacular!

Tinc moltíssimes coses a explicar ja que porto una setmana i escaig sense escriure. I crec que totes força interessants.

Anem a pams!

He volgut titular aquesta entrada amb 'Un país passat per aigua' perquè va ploure el dijous passat. No sé si era un títol exagerat perquè he estat veient que a Catalunya ha plogut a vots i a barrals. Res, aquí va ploure una nit i un matí i de seguida saltaren les alarmes tot i que jo ho sabria més tard. Jo el dimarts em vaig posar malalt. Febre (una miqueta) i unes angines de cavall. Res que no hagi tingut ja mil vegades a la meva vida i que sé que se'm passa amb antiinflamatoris i reposant. Així que durant tot el dimecres vaig estar enviant correu i notes de premsa a diferents mitjans de Reconqusita. Vaig contactar amb un periodista que em va fer bastant de cas i em va ajudar a difondre el missatge. Aquí hi ha un periodista 'famós' que és qui sap totes les notícies de Reco i és el més 'seguit' i ja em consta que sap que aquí estem la Lenka i jo i la tasca que estem fent. Em van entrevisar d'una ràdio va sortir publicat a regionnet.com.ar i vaig aconseguir concertar una entrevista (en teoria, aquí mai es pot dir blat fins que no es al sac i ben lligat) a la TV de Reco.

M'envien un sms: 'se suspende la inauguración'. Em vaig quedar glaçat. El perquè era la pluja. Havia plogut unes poc menys de 48 hores abans i es va suspendre. Els carrers són de fang... Nova data, dimecres que ve...

Ja havia contactat amb els mitjans i bé... vaig quedar força malament. De fet demà diumenge m'entrevisten a una altra ràdio que ja estava pactat. Així que si em voleu escoltar en directe ho podeu fer aquí a les 15:00, hora catalana. http://www.radioobligado.com.ar/

Però no hi ha mal que per bé no vingui (que malament sona en castellà) i un matrimoni de Ripoll que viu aquí em va escoltar. Avui han vingut a buscar-me a los barrios i m'han trobat (avui fèiem la copa de leche).

Parlant en català i amb accent del Gironès al mig de Reco! En un altre post us explicaré els detalls del matrimoni, demà a la nit hem quedat per sopar. Fantàstic!

Durant la setmana he conegut a en Matías, que possiblement podria ser un alter ego meu aquí. Fan del pop anglès, lluita per fer sentir les seves cançons. Hem quedat dues tardes i hem parlat molt. Ell és qui porta els grups a tocar a la plaça els diumenges, i tocarem!

És espectacular el fet d'anar a un lloc relativament petit com aquest on estic. És una ciutat poble i cada persona, sense excepció, han trobat un confident en mi. Una persona de fora i que marxarà. Una persona que no et jutjarà perquè ve d'un lloc més obert i d'una cultura més permissiva. Suposo que també han vist en mi una persona amb qui es pot confiar. I he conegut històries, cada dia quasi una de nova de confidències i petits a parts, que em colpegen fort. Algunes per fortes i doloroses i altres per les que em puc sentir identificat.

Quan tenia el piano vaig començar a fer força el burro i a creure que em sortien cançons fàcilment. He intentat escriure lletres, en castellà (per cert), i em sento buit. No em surt res. Potser encara no he paït tot el que estic vivint...

Ara va de bo!

Avui dilluns hem tornat a anar al Saloncito. Aquest cop sense la roba de feina (roba que ens han deixat per embrutar) sinó per parlar profundament del que ara comença.

Ja hem ideat un quadrant amb les activitats que durem a terme. Jo faré teatre amb els nens, al matí pels petits i a la tarda pels grans. I, no sé com, faré també música (una espècie de cor) però de moment no tinc ni cassette ni piano ni res... una aventura! La Lenka farà anglès, i altres nois faran classes de mates i de ciències socials.

Aquesta setmana la dedicarem a fer publicitat, a anar a la ràdio i a la tele d'aquí (a veure si és cert) i a organitzar la inauguració, tallarem una cinta i tot i convidarem a l'intendente (l'alcalde).

En definitiva serà una moguda a veure si ens surt bé, només tenim 5 dies ja que volem que sigui el divendres a la nit. A veure què...

I tinc una molt bona notícia. Ja sona el meu piano! M'han portat un transformador de 10 volts (no pas nou que és el que necessita) i funciona, a trompicons però funciona! Estic com un nen amb una joguina nova. El pitjor de tot és que el transformador me l'ha portat un dels nois i el tenia des del primer dia però n'ha tardat més de deu per anar-lo a buscar a casa els seus pares (viu amb la seva àvia a uns deu minuts caminant).

Però és igual... potser així fa que tingui més ganes de tocar o de fer ximpleries (les quatre que sé).

Estic content, com un nen petit amb una nova joguina. Ah... i ja comencen a sortir algunes cançons!

Canvi de mentalitat

Quina setmana més dura! Avui ja som divendres. Les setmanes em passen com dies, és espectacular. Tant en els bons com els mals moments. Tot i els mals de cap i tot plegat, sempre ha estat així: ja porto a Argentina un mes i vint dies i no m'he n'he adonat quasi.

També deu ser perquè a Argentina tot és lent, té un altre timming. Avui per fi es pot dir que hem acabat el 'Saloncito'. Estic orgullós no només per haver aportat una bona quantitat de mà d'obra a reformar-lo, sinó perquè (no vull pecar de poca humilitat però...) se m'ha fet cas a tot el que he anat proposant. Primer va ser el famós tema del color, jo insistia que blanc no. Se'm va fer cas i ara a tothom li encanta. També vaig proposar de fer una línia blanca per donar-li una mica de contrast. Fet i genial! Després ha estat amb un dels dilemes que ens ha portat més mal de caps: el terra. El terra és de ciment com si fos un garatge. Ningú es va plantejar què fer-hi. Jo vaig comentar que hi havien pintures de terra que podien servir, de les que deixen plastificada la superfície i fins i tot pots fregar sense problemes. Ho recordava perquè em semblava visualitzar a la meva ment la casa que tenia abans a Cerdanyola del Vallès on hi havia un garatge que al principi crec que el terra estava pintat i no pas enrajolat. Sigui com sigui, veritable aquell record meu o no, vam anar a una botiga de pintures i ho vam preguntar... i sí! Ens van oferir diferents opcions, la més barata era pintura de pista de pàdel (un joc que aquí practica tothom, és curiós perquè és baratíssim i no és pas un esport elitista com ho pot ser a casa nostra). Tot i que fos la més barata, per a nosaltres era caríssima: 200 pesos. En Maxi, president de l'associació responsable de la nostra estada aquí, va acorralar a un dels regidors de Reconquista i li va explicar el que estàvem fent, no sé com però li va donar 150 pesos de la seva butxaca. De cop, pam! I així anem... però que contents que estàvem! Avui a les 9 del matí hem comprat la pintura, 8 litres. Ha quedat espectacular, molt bonic.

Es pot dir que ja som 'famosos' al barri. Després de la xerrada a l'escola, tots els nens i nenes ens coneixen. Venir fins aquí als barris en bici significa saludar més que la Reina d'Espanya: a cada cantonada saludem a un nen o una nena que ens fa hola amb la mà o crida ben fort mentre arrenca a córrer: 'Hola seño'!.

Parlant de bici, ja en tinc una. Des de fa una setmana. Estic eurfòric. Fins ara anàvem la Lenka i jo en una sola bici. Jo la portava a ella. El lloc on estem està a uns 5 quilòmetres de casa nostra. Imagineu-vos! Arribava mort. La bici que m'han deixat té un problema a les llànties i les rodes es desinflen cada cop que l'uso. L'haig d'inflar abans d'iniciar un viatge. El seient està trencat i vaig dansant mentre pedalejo, ah! I un dels pedals va tort. Només li funciona un fre, el de davant, i quasi sempre freno amb els peus. Però és la meva bici, em porta allà on m'ha de portar i m'encanta.

Una altra bona notícia. Sembla ser que tenim nevera. No sé com ho hem aconseguit la Lenka i jo. Un mes i mig sense nevera. Menjant arròs, pastes, llaunes i una cosa que aquí en diuen 'polenta' que és com un puré de blat de moro.

Demà 'copa de leche' i a descansar. Ens ho mereixem. Ahir vaig fer una truita de patates impressionant. I la Lenka ja menja pa amb tomàquet!

D'altra banda, m'he adonat avui d'una cosa que m'ha cridat l'atenció. Ja porto dies que tornant de 'los barrios' em fixo amb algunes cases que mai abans m'havien cridat l'atenció. Són les cases del centre de Reconquista. No m'hi havia fixat perquè per mi eren normals, no tenien cap tret que m'obligués a girar el cap o em fes parar-m'hi a observar-les. Ara les veig luxurioses, em sobten. De tan en tan i ha una casa cuidada, arreglada, amb jardí i una tanca elevada i neta. Abans no les havia vist. Ara sí i m'imagino i em pregunto qui hi podria viure. Penso: 'carai quina casa, que bonica, com seria viure-hi?'. És un canvi de mentalitat total.

El pitjor de tot és que aquestes cases que aquí em criden l'atenció no tenen punt de comparació amb qualsevol casa on hagi viscut jo abans.

Que estúpid sóc.

El significat de la solitud

Vuit ja són els dies que tinc piano però no el puc fer sonar.

Avui hem anat a l'Escola Segómachaiquen (un nom en Mocobí, la llengua de les comunitats indígenes de la zona) a fer una xerrada sobre els nostres països, la nostra cultura i les nostres tradicions. Amb la Lenka hem estat quasi dos dies muntant el Power Point. Unes 170 planes amb fotos, vídeos, mapes, explicacions... Ens ha anat molt bé i tots els nens i nenes ens observaven amb atenció. Hem fet dues tandes, al matí i a la tarda. La primera pels més grans i a la tarda pels més petits. Hi ha una sola escola al barri i així aprofiten el mateix espai.

Evidentment el que més els ha sorprès han estat els Castellers, els Gegants, el Correfoc i, per sobre de tot, el Caganer i el Caga Tió. A més, vaig buscar a caganer.com i vaig trobar a la Kirchner, la presidenta d'Argentina, o al Maradona, Messi tots cagant. Els ha fet molta gràcia.

Des de divendres fins ahir dilluns que ha estat plovent altra vegada. Els dies de cop es tornen grisos i comença a ploure descomunalment.

L'altra dia em van tirar les cartes aquí. Em va aparéixer la carta de la solitud. Deia que podria estar fent un viatge i sentir-me sol. Que fort. També deia que, però, tenia un significat en la meva vida i que això em faria més fort, si és que ho sóc una mica ara...

I de fet me n'he sentit de sol, però més per la gent d'allà que la d'aquí. Aquí sovint estic acompanyat. Una prova més és que l'anterior post, per mi un dels millors, no té ni un comentari. Serà que el blog va tenir gràcia el primer mes i ara ja... a qui li interessa el que jo escrigui? De totes maneres, sigui com sigui, em va bé per desfogar-me i... pensar que comparteixo les coses amb algú em fa sentir menys sol, encara que ningú no m'acompanyi. Potser aquest és el significat de la solitud. Pot ser...

El pianista

Les coses han canviat. Bé, potser no han canviat sinó que jo he canviat i ara veig les coses diferents. Sí, crec que és això.

Des de dilluns que estem treballant de valent al Saloncito. Si tot va bé, demà estarà acabat. L'hem pintat de color verd clar. Va ser iniciativa meva. Aquí tot és o color totxo o blanc (que acaba sent un negre asquerós tirant a gris fosc). Ahir els de la vecinal em deien 'nunca se nos hubiera ocurrido pintarlo de color, ha quedado muy alegre y muy lindo'.

Me n'alegro. Vaig insistir en pintar-lo de verd també a fora, ells només volien a dins, que ja va costar... Després a tothom li va encantar.

Si tot segueix a aquest ritme, dilluns que ve estarà a punt per començar a funcionar. És perfecte perquè té l'escola al costat. Quan dic al costat és que és paret per paret. Van venint molts nens i s'ho miren, ens ajuden, participen, s'engresquen...

S'ha d'anar al tanto, però. Un dels nois que ens va ajudar, va aprofitar un moment de 'despiste' per robar-nos els colorants de la pintura. Els vam recuperar anant a casa seva amb altres nens que sabien on vivia. Però és positiu, perquè ens estàvem relaxant i deixàvem la cartera, el mòbil, les claus... tot per allà. Ara ja no ho fem.

Tant és el revol que estem causant al barri 'habeis visto la casa verde?' que a la reunió mensual de la vecinal hi va anar molta gent a preguntar i interessar-se pel moviment. També des de l'escola, dilluns ens vam reunir amb la directora, que ens va dir que hem de treballar colze a colze i que el Saloncito els pot ser de gran ajuda. Tan és així que dimarts al matí farem una doble conferència: al matí amb els cursos de 4rt fins al 7è parlant del nostre país i del què volem fer aquí. Per la tarda amb els petits, de p5 fins a 3er. Vaig dir-li a la directora si seria possible tenir un projector per passar fotos de Catalunya, menjars típics, un mapa d'on som i on és Argentina, passar l'himne de Els Segadors, sardanes, fotos de Barcelona, la Sagrada Família, els pirineus (aquí no hi ha muntanyes), les ermites romàniques, el mediterrani, les oliveres i l'oli d'oliva, la Torre Agbar, Gaudí i el modernisme, Tarragona i les muralles romanes, Empúries, Girona i el riu creuant-la, les nostres cases, carrers, la gent, els bolets (ara n'és temporada) jo que sé... si teniu alguna idea digue-m-ho.

La idea del projector li va encantar i em va dir que farien el possible per llogar-ne un i una pantalla. És dificil aquí tenir això...

Serà perfecte perquè tots els nens i nenes del barri ens coneixeran i sabran qui som, què fem i on estem.

Avui ens hem quedat gelats. Un avió pucarà (a saber si el mateix on vam seure per fer-nos les fotos) s'ha estavellat i ha mort el pilot, a uns 5 km de Reconquista. Aquí teniu la notícia. http://www.reconquista.com.ar/index.php?option=com_content&task=view&id=7920&Itemid=1

Per acabar, m'han aconseguit un teclat. De fet el tinc des de dilluns. Un teclat Casio que té uns 10 anys aproximadament. Estic molt content, el tinc a la meva habitació! És fantàstic, estic emocinat! El problema és que no té transformador. El tinc aquí però no sona. Cada nit abans de dormir sempre penso en la pel·lícula de 'El pianista' de Polansky. Aquell moment que està amagat a casa d'uns coneguts i no pot fer soroll. Hi ha un piano i no el pot tocar. Posa els dits per sobre i s'imagina les notes dins del seu cap. Porto tres nits fent el mateix.

El piano almenys ja el tinc... ara a veure quan podré aconseguir un transformador de 9 volts. Jo no el puc comprar: seria un extra que faria trontollar el meu limitat pressupost mensual. De moment, però, toco imaginant-me les notes. No és el mateix... però em relaxa.

Foto: El meu carrer, al tornar de treballar, a la 'tardecita' el nostre vespre.

M'han robat (tercera part - Punt i final)

Des de dilluns que fa sol. Ha tornat la calor i el cel és clar. Com el temps, m'he volgut recuperar. La setmana passada ha estat absolutament negativa, negre, fosca i abominable. M'he sentit a la deriva, sol i no només per estar aquí...

Però diumenge ens van convidar a fer un vol amb avió. Un avió de més de 30 anys que semblava tret d'una pel·lícula d'en Indiana Jones. El pilot volia fer unes proves per veure si funcionava la suspensió.

Abans d'arrancar, el pilot va dir: 'espero que se encienda bien', i automàticament després girà la clau i ho provà. El motor va fer un espetec semblant al soroll dels Sis-cents dels anys 80. No semblava arrancar. Al segon intent l'hèliece començà a girar i poc a poc el motor es posà en marxa. Abançant cap a la pista va dir: 'si hay algun problema durante el despegue Fernando abrirá la puerta i ustedes saltan, puesto que no llevan cinturones de seguridad' de fet no n'hi havien.

Després d'això, per un moments, i tenint en compte que tinc el gafe a sobre, vaig pensar: 'ara ve quan ens la fotem'. Inevitablement em vaig imaginar l'avió explotant a l'aire o estavellant-se contra el terra.

Llavors vaig pensar que, davant la possibilitat imminent de morir, els diners que m'han robat se me'n fotien tant... Tant, que vaig tenir ganes de seguir vivint amb força.

El vol va ser espectacular, un autèntic privilegi a l'abast de molt pocs. Un petit tast de la màxima expressió llibertat: volar. Tot gràcies a l'amic que hem fet, en Fernando, mecànic de les forces aèries a Reconquista.

He estat pensant i malauradament per més desgràcies que em passin sempre hi haurà gent que estarà pitjor que jo, fins i tot gent que conec i viu a Catalunya. No tinc dret a queixar-me i tinc el deure de viure tot això al màxim.

Foto: Al mig d'un dels braços del riu Paranà, l'ombra del nostre avió.

M'han robat (segona part - reflexió)

Foto: Aquest és el meu carrer, Newbery núm 50 (allà on es veu el cotxe blanc) després que per fi deixés de ploure. Durant tot el dia, però, ha fet fred i núvol.

Les coses passen. És així. El món es mou, gira, i en 24 hores fa la volta sencera sobre el seu eix. Partint d'aquesta base, que la terra ferma que trepitgem es mou, és lògic entendre que al món passin moltes coses i a un ritme trepidant i frenètic. Si hi afegim que a més som més de 6.000.000 d'habitants, cada un i exclusivament amb un únic objectiu: sobreviure, i com a cirereta del pastís hi afegim que durant els últims 50 anys la tecnologia i les noves eines de comunicació han fet petit l'espai on tots aquests habitants compartim el fi de perdurar, el que seria la globalització (reduir espai i temps entre les persones) és absolutament comprensible que al món passin centenars i centenars de milers de trilions de coses. I em quedo curt, segur.

El més curiós de tot plegat és que per sort, la majoria de coses que passen no són dolentes. Tampoc vol dir que siguin especialment bones, però en general són positives. El problema és que quan en passa una de negativa aquesta val per 1.000 de bones, que oblidem a l'instant. I l'ésser humà és així, sovint se'ns entela la il·lusió que viure és bonic quan ens succeeix quelcom negatiu. Aquella trillada metàfora que diu que un llençol blanc de matrimoni només que tingui una petita taca ja el fa brut, és això mateix. El 99,5 per cent de la superfície és net, però direm que és brut.

El pitjor de tot és que sent conscients d'això, i podent-ho reflexionar i transcriure amb més o menys encert o més o menys gràcia, tot i sent conscients que a la vida ens passen més coses bones que dolentes, que en general 'viure és bonic' i que hi ha mil i una coses que ens han passat i que ens passaran que faran realitat l'anterior frase entre-cometes, tot i això, patim, ens enfadem i ens deixem caure en la negativitat i en la depressió. Hi ha persones i persones gent amb més facilitat i gent amb tendència a creure's menys feliç.

Jo no sé què ni com sóc encara però si que us puc dir que aquest cop ha estat dur. Em sento abatut i absolutament desmotivat. No marxaré d'aquí per tossuderia i perquè crec que és la correcte decisió, però ara mateix ho engegaria tot a rodar, a pastar fang.

Avui m'he sentit sense forces, quasi no he menjat, com ahir. Se'm passarà, espero. Vull ser fort però se'm fa tot una muntanya. Espero poder dormir. Espero poder parlar d'això d'aquí un temps i poder riure, i riure'm de perquè vaig plorar tant. Espero poder afirmar amb rotunditat i en primera persona tot el que us he dit en aquest post. No com ara, que més que creurem-ho em forço a estar convençut que viure és quelcom bonic. Espero...

M'han robat (primera part)

Uns dies abans de marxar cap a Argentina vaig acompanyar el meu pare a comprar terra per al jardí de casa. Fent la cua, esperant per pagar, ens vam topar amb un noi a davant nostre que portava una samarreta de la selecció argentina. Va ser per mi inevitable apropar-m'hi i comentar-li que venia cap a Argentina. Ell, sense conèixer-me, el primer que em va dir del seu país, de la seva pàtria, no va ser un 'qué bién, qué bonito!' no. Va ser 'Cuidado que no te timen'. Em va sobtar... però tenia tota la raó. Me l'han ben fotut.

La història és la següent: només vaig estar tres dies a Buenos Aires, el dia 30 i 31 i l'1. En aquesta petita estada abans de marxar cap a Reconquista, només vaig usar dues vegades la meva targeta: una en un caixer de mala-mort i l'altre a la terminal de Bus per comprar el bitllet per viatjar cap a Reconquista. O en el caixer o en el moment de donar la targeta al noi de 'Flecha bus' algú em va fer una còpia de la targeta.

Aquesta targeta era de crèdit, és a dir, que no és fins el dia 1 que es carreguen totes les despeses. Resulta que ahir vaig obrir el meu compte on-line i vaig observar estupefacte que algú durant els dies 12 i 13 d'agost va fer compres pel valor de 6.000 pesos (1200 euros). Compres efectuades a Buenos Aires, em surten les adreces dels locals. Que fill de puta. A 'La Caixa' afirmen que eren uns professionals que en dues setmanes van fer un còpia. Per sort, el límit del crèdit es va esgotar i 'només' va poder gastar 1.200 euros. Ara jo m'he quedat amb només 700 euros per viure durant 4 mesos.

Sí, he plorat, he cridat i m'he cagat en tot, fins i tot m'he emborratxat amb licor directe de la República Txeca. Però ara només tinc clar que haig d'acabar el que m'he proposat. El mal gust de boca hi és, però no hi puc fer res. Ara endavant, no hi ha més.

EL pròxim dia explicaré amb detalls tot plegat, avui estic molt cansat i necessito no pensar més en tot plegat.