dissabte, 31 de març del 2012

40 dies

40 dies són els que em falten perquè la meva visa de turista caduqui i, d'altra banda, són els mateixos dies que falten per al bitllet de tornada.

Això vol dir que ja quasi han passat dos mesos des de que estic a Colòmbia. Tinc sensacions que es mesclen i barregen.

Ara fa tres setmanes vaig patir la meva pitjor setmanada aquí. Vaig patir una espècie d'alergia que mai havia tingut. Una erupció de grans per tot el cos, alguns de veritablement grans i lletjos, que em picaven molt. Amb un antihistamínic se'm va passar. Tot semblava un petit ensurt quan, tres dies després, va tornar a aparèixer l'erupció. Aquest cop, però, amb la pastilla ja a punt, l'efecte va ser molt menor. Aquella mateixa setmana, per més mala sort, em va agafar una forta tendinitis al brac esquerra. De fet, és una lesió crònica que pateixo que no se'm cura mai, sempre hi és i, de tant en tant, dues o tres vegades a l'any, m'agafa i és D'allò més dolorós. I més tenint en compte que aquí els primers dies no tenia voltaren.

La següent setmana va ser de concentració amb els papers, investigant i averiguant què havia de fer per aconseguir una visa de treball. He començat la casa per la teulada i he donat mil veus per a treballar quan en realitat no ho puc fer legalment. A data d'ara mateix sembla ser que ho tinc tot a punt per anar a Bogotà.

Aquest dilluns viatjo a provar sort, tothom em diu que potser no me la donen pel motiu que sigui. Jo provaré sort. Aquest serà el primer pas per, llavors, ens els 28 dies que em quedaran, poder buscar feina.

Si a una setmana de la meva tornada no la tinc, tornaré cap a Catalunya.

Aquí ha començat la temporada de pluges. Cada tarda cau un xàfec, a vegades forca terrorífic. D'altra banda, pel matí fa molta calor.

El temps a Sud Amèrica es deté. I més aquí que, com que cada dia fa la mateixa temperatura i el mateix clima, no tens sensació D'avançar en el temps.

El tarannà colombià, i m'atreviria a dir que en general en aquesta part del continent, és de viure despreocupat dins de les grans injustícies i preocupacions que hi ha a les societats d'aquí. El temps passa i la gent viu. També hi ha una cosa que em molesta: la gent no sap dir que no. Dir que no és com quelcom mal vist, com si fos de mala educació. Així que moltes vegades diuen que 'sí' i després les idees, els projectes o els 'business' acaben morint amb el pas dels dies. Jo ja ho he viscut i m'ha fet forca ràbia.

He conegut a una catalana que, mira com és la vida, és de Terrassa i, a més, va treballar al diari digital que va sortir de l'essició del directe.cat del que en vaig ser redactor. Ella va treballar al Crònica.cat amb qui havien estat els meus exs jefes. És una noia que em cau molt bé i ja porta més de dos anys aquí. Ja té ganes de tornar. De fet, és la meva barrera mental, els dos anys. Crec que més temps és massa per estar-se aquí. Ja veurem...

He anat a dos canals de televisió que en diuen 'Regionals'. Tenen seu a Cali i donen cobertura a tota la part del pacífic i del sud de Colòmbia. En un d'ells, el que té més audiència, no només em van entrevistar sinó que van emetre sencer el meu últim videoclip, 'Un somriure a la cara'. Em fa gràcia que aquí, on no es parla català, passin sencer un videoclip meu i que la Televisió del meu país i que usa la llengua amb la qual m'expresso musicalment, no m'hagi ni passat a les 4 de la matinada en horari de desconnexió.

La vida té aquestes rareses.

dimarts, 13 de març del 2012

Tantes coses...

M'agradaria tant explicar-vos tot el què m'ha estat passant aquestes últimes setmanes...! Però millor no ho faré perquè no vull generar-vos masses neguits.

A la foto podeu veure Cali des d'una de les muntanyes que tanquen la ciutat del Valle del Cauca. El lloc es diu Monte Dape i és un lloc amb bars i discoteques així molt cool. A diferència de  la ciutat que es divisa al fons, a Dape fa força fred.

Tan aviat estic eufòric com tinc ganes de tirar-ho tot per la borda. La situació real és que aquesta setmana m'he mogut molt i, realment, n'estic veient els fruits. Avui he tingut una entrevista per fer un taller de Teatreteràpia a una de les Universitats més reconegudes d'aquí. M'han dit que sí i que ho tirem endavant. Si s'apunta gent, a més, estaria molt i molt ben pagat. Estava molt content.

Avui però, he averiguat tot el que haig de fer si vull un 'permís de treball' per a Colòmbia. És molt difícil. Haig de sortir del país i demanar-la a l'estranger. El més proper que em queda és Quito, Equador. Tots els requisits els tindria, fins i tot una empresa em faria un contracte per sol·licitar la visa. El que em falta és el meu títol universitari, fer-ne una còpia compulsada de l'original, no em val l'escàner que tinc fet. Plafff

Ara mateix no sé com enfocar-ho. Veig que, com em van dir, el meu CV té moltes possibilitats de tenir feines aquí i molt ben pagades, infinitament molt més ben pagades que els sous normals d'aquí. Però no tinc el permís i, per afegir-hi més emoció, em queden menys de dos mesos de legalitat al país.

La cosa es complica...

dijous, 8 de març del 2012

El primer mes

Avui el pare del meu amic Álvaro no ha pogut agafar el cotxe. No és perquè hi tingui una avaria greu, perquè l'hagi deixat a algú, perquè se li hagi punxat una roda o perquè s'hagi quedat sense combustible, no pas. El motiu és que cada dia de la setmana té un parell de números. Per exemple: el dilluns el 1 i el 5, el dimarts el 2 i el 6 i avui dimecres el 3 i el 7. Doncs imaginem-nos que la matrícula del cotxe acaba en 3 o 7, això vol dir que no pots conduir, una acció que s'anomena 'pico y placa'.

Si no es fes això, hi hauria un col·lapse bestial de combois al carrer. És una manera de descongestionar el trànsit. Cada any els números canvien respecte els dies.

Aquests últims dies està fent molta calor. A més, es veuen a la llunyania llamps i trons però no acaba de caure el xàfec.

L'última setmana ha estat trepidant: estic movent-me molt i coneixent a molta gent. Són dies frenètics entre la ràdio i les voltes que dono amb les 'Hojas de vida'.

Demà, per exemple, tinc un dia de por. Travesso la ciutat de Cali a les 5 de la matinada, és negre nit. Arribo a Ràdio Planeta, faig el programa fins les 10 del matí. Després tinc un dinar amb un noi que té un projecte teatral i que pot organitzar-me xerrades per fer sobre teatreteràpia. Després tinc una cita amb una noia que treballa a una televisió local d'aquí per anar a entregar uns CVs. Després anirem a una altra ràdio. Amb tot se'm faran les 6 o 7 de la tarda, que tornarà a ser fosc i tornaré cap a casa. Ahir vaig anar a una universitat on fan optatives de ciència política, on em van rebre encantats el CV. Hi ha tres universitats més on haig d'anar encara. A veure què... No sé si ho aconseguiré o no, però està clar que per intentar-ho no quedarà.

Segueixo perplex de com de ràpid m'ha passat aquest mes. Crec que no vaig tenir aquesta sensació a Argentina o, si més no, no tan forta.

Avui, no sé si és perquè justament coincideix amb el primer mes, si és perquè estic dormint poc, perquè m'atabalo amb temes diversos o la suma de tot plegat que tinc un esgotament que m'espanta. No pas físic, més aviat mental. Son no en tinc. El que crec que em capfica és que no veig les coses tan clares.

Seguirem informant.

dilluns, 5 de març del 2012

Coses

Els mosquits aquí piquen i fan sang. És forca curiós. Tot i que encara em piquen ja començo a dominar la situació.

Hi ha coses que encara em criden molt l'atenció. Ahir vam estar veient un espectacle de carrer. Nois joves que feien monòlegs d'humor. És molt curiós observar com la violència és tan present a la vida quotidiana dels colombians que, fins i tot, en aquests textos de 'stand up comedy' que pretenen fer-te recordar escenes casolanes de forma divertida, els atracaments o robatoris siguin part de la broma. Per entendre'ns, com si es fes una broma sobre com són de 'vagus' els espanyols o tacanys els catalans, pero en comptes D'això parlar de 'cuando vas por la calle y te roban el celular le pides que te devuelva la SIM' y tothom esclata a riure (perquè a tothom en algun moment ha estat víctima d'una situació semblant).

He començat a treballar. A una radio d'aquí Cali. Pel que m'expliquen és la tercera ràdio local a nivell de notorietat i D'audiència. Qui condueix el programa és una estrelleta local. De moment no em paguen (ja comencem bé...) pero tothom em diu que fer una entrevista i començar L'endemà a aquesta radio és quelcom inaudit. De fet, si ha estat possible és perque directament l'estrelleta local va dir-me que 'quiero una voz extranjera en mi programa'. No ho sé si acabaran contractant-me o no, si serà una altre estratègia típica de radio perque gent amb ganes ompli hores de radio... no ho sé. El que tinc clar és que és una gran experiència i aprendré molt. A més, és cert que té audiència, el programa de divendres no va parar de sonar el teléfon, de rebre missatges i correus i twitts! Si teniu curiositat, podeu escoltar-ho en hora catalana de 12 a 16 h aquí www.planetafiebre.com

Començo a sentir-me estrany. No sé massa ben bé cap on està anant tot plegat. De moment, això sembla un vaixell ben preparat i amb tot el que es necessita per navegar però que ara mateix va una mica a la deriva.

Les pròximes setmanes ens diran el què.