Un repte (i Catalunya ràdio)

ABANS DE RES (Catalunya Ràdio em trucarà dissabte 07 d'agost en una secció que es diu 'catalans al món'. Aquí que em podreu escoltar en hora catalana entre les 16:00 i les 17:30 al 102.8 FM o a www.catradio.cat).

Aquests dos passats dies han estat molt intesos. Crec que és impossible explicar-ho tot, tot i que ho intentaré.

Una de les activitats on la Lenka i jo participarem serà un 'Comedorcito' que està instal·lat a 'los barrios', que és la part més pobre de Reconquista. Dimarts els vam anar a visitar i ens vam trobar en Claudio, un senyor que ja passa els 40 i que quan em va apretar la mà per saludar-me va fer que de la meva boca en sortís un gemec de dolor. En Caludio és el president d'aquesta comunitat i només amb 10 segons vaig deduir que és una persona entregada a Reconquista i que se l'estima com si fos una petita part d'ell mateix. Es va alegrar de la nostra presència i de seguida ens va explicar quina és l'actual problemàtica de 'los barrios'.

Existeixen dos barris més, més apartats, on encara les condicions de vida són pitjors, totes les cases son fetes amb materials trobats a l'abocador. En Claudi ens explicava que, fins i tot, el més apartat, viu de l'abocador i és la font de menjar. La seva idea era convidar a tots els nens menors de 5 anys a dinar cada dia al 'Comedorcito' i així també integrar aquests barris a la ciutat, fer que la sentin seva. Ara no és així.

Així que l'endamà vam anar a un dels barris (molt petit) a convidar a les mares que portin els seus fills a dinar i també a una 'Copa de leche' (un berenar) que es fa els dissabtes a les 16:00 i que es pretén també fer els diumenges.

Després de la visita a aquest primer barri (dins dels anomenats Barrios) vam retornar al comedorcito. Allà a darrera hi ha una esplanada de 'pasto' (gespa de camp, dura amb fins tot brots de palla o gespa seca i terra) on hi ha uns pals que fan de porteries. Amb els companys vam començar a fer uns tocs de pilota i... uns minuts després teníem a tot de nens jugant amb nosaltres, alguns d'ells descalços.

Quin partidàs a la 'canxa'! Els nens es preguntaven sobre mi 'y por qué habla tan raro este señor?' i responíem rient: 'porque viene de muy lejos!'

Després del partit vam sopar junts al nostre departamento i per fi em vaig dutxar (tres dies després) amb aigua calenta. Un goig, orgàsmic.

El dia d'avui no ha estat tampoc de relax. Durant el matí, descalç (i creieu-me, té mèrit) he netejat tot el departamento amb 'lavandina' (la nostra lejia sense l'olorant) i l'olorant. No tinc cap fregona així que ho he fet amb l'escombra i després he passat una mena de netejador de vidres pel terra. També he netejat a consciència el lavabo.

A la tarda hem anat a visitar una altra acció social de la 'Municipalidad' de Reconquista. Una biblioteca (així en diuen però no hi ha llibres) en una plaça més cèntrica. Aquí hi venen els nens i nenes que acaben l'escola al matí (tots) i que a la tarda volen seguir fent coses. És absolutament voluntari. Hi hem anat amb l'Alejandra, una noia que em cau absolutament genial. Ella s'hi passa les tardes allà amb els nens i nenes, una passada! Ens hem presentat, ens han fet un espectacle de titelles i després, com no, hem jugat a futbol. Abans, però, hem explicat d'on veníem. Com que no hi havia manera, he agafat un full en blanc i he mig dibuixat com he pogut un mapa mundi. Primer hem situat Argentina, després Santa Fe. Després he dibuixat Catalunya i he situat Barcelona. Hem parlat de la diferència sobre la grandària dels països i de la densitat demogràfica.

Per acabar-ho de rematar i perquè s'acabessin de situar, he dit que Barcelona és la ciutat on juga el Messi. Explosió de joia! M'han preguntat si el coneixia i tot!

Però el millor de tot ha estat quan ja marxàvem. Tots m'han demanat que els fes un dibuix o els escrigués alguna cosa. El meu accent causa sensació! He començat a dibuixar samarretes (suposadament del barça) i a posar els seus noms a darrera. A les noies els escrivia alguna cosa bonica com 'Sos una niña muy linda, mucha suerte y exitos'. No hi havia temps de més... havíem d'anar a dinar i eren quasi les 18:00!

Així que tot marxant m'ha vingut una nena, la Maribel, i m'ha dit: 'Por favor... dale esto a Messi'. M'he quedat parat. Allargant la mà em donava un paperet que acaba d'escriure. Després d'uns moments en blanc he respost com si res: 'Claro que sí, eso está hecho! Lo puedo leer?. Ha rigut i llavors m'ha dit... 'Si, pero ahora no, cuando llegues a casa'. Així ho he fet.

Ara el llegia i... quan els meus ulls han repassat amb ànsies el paperet inevitablmenet un somriure s'ha dibuixat als meus llavis. Un somrís que també emmagatzemava una barreja de tendresa i un xic de pena, tot i que no sé per què... I m'he dit... per què no? I si ho provo? És tot un repte... però per què redimonis no? Ho intentaré, sí sí, ho intentaré quan torni.