(teclat sense accents)
El mon no es just amb mi. Es passa amb mi. No hi ha dret.
Sembla que el 2011 em vol fer mal. No m'ho mereixo.
Em van convidar al sopar del hostel per cap d'any. Vaig acceptar. Era un hostel raro. Just el ultim dia va apareixer mes gent. Gent mes jove. Un argenti una canadenca d'origen xines. Vam estar parlant molt. per fi. A la taula n'erem uns 30, amb una germanor i una complicitat molt divertida. gent de diverses aprts del mon compartint sense coneixer el cap d'any. jo vaig treure la camara i faig fer algunes fotos. Me la vaig tornar a penjar. El noi jove argenti amb el qual vaig estar parlant molt tambe va fer fotos doncs li va agradar la meva idea. en elles em pot veure com la porto penjada tota l'estona, tota l'estona. Tambe recordo que el vi comencava a donar-nos calor a tots i que em vaig despenjar la camara deixanta al costat del meu plat. vam comencar aparlar primer de musica, despres de politica pre acabar palrant sobre come esta argentina avui dia. divertit interesant. tothom va anar desapareixent a dormir i ens vam quedar sols els joves. La camara ja no hi era.
VAIG MUNTAR UN NUMERO impressionant, despertant cada habiacio, trucant a tot deu, suant, em quedava 1 hora i mitja pel meu autobus. la camara estava a dins del hostel i tenia un contrarellotge. No us puc desrciure com he patit, rementant tot el hostel, fins i tot obrint les maletes de cada un dels inquilins, demanat-los mil vegades perdo. El temps passava, quedaven menys minuts. entre lla foscor ajupit palpant la gespa del pati. cada raco. una sensacio d'impotencia se'm menjava. no hi podia fer res. i llavors es quan va venir la desconfianca en tothom. ell la te... pre aixó no busca... ell la te per aixo ha marxat a dormir.... ell la te.... o potser ell...
vaig muntar un numero fins a les 6:10 que havia de maraxr corretns si volia agafar el bus. NINGU EN AQUESTA VIDA ES POT IMAGINAR que es marxar sabent que la camara esta alla, segur que en algun raco.
Amb el follon no li vaig pagar les dues nits finals al hostel. El noi jove argenti que m'ha deixat la seva camara m'ha escrit:
"ey Gerard, primero perdon pero en este teclado no encuentro el acento.
Bueno loco, sabes que has quedado como el malo de la peli. Cuando me levante hablaban del show que habias montado para no pagar, jajaja, que Catalan raton. "
QUE FILLS DE PUTA
No puc mes, estic agotat. se m'han passat les ganes de tot. passo... a mes al llarg viatge d'avuii de 16 hores, he parlat amb la gent, hi ha una catalana... i he pensat... be almenys no estare tan sol. doncs resulta que el 2011 segueix jugant amb mi. tothom esta allotjat a un hotel (que entrava dins el viatge) al centre ed la ciutat Perito Moreno. Jo estic a quilometre i mig perque no quedaven places. Sol, un altre cop.
Estic esgotat... el cap m'explota.
Gerard, que els bombin. Tu bé saps què vas fer amb la càmera i que ni de bon tros vas estar buscant-la per tal de no pagar.
ResponEliminaEt queden vuit dies. Vuit dies sol, suposo. Sé que és dur però, per bé o per malament, aquesta experiència que estàs tenint no es repetirà mai (almenys, de la mateixa manera).
És inevitable que et sentis malament, que se't treguin les ganes, però intenta passar els dies que et queden per allà de la millor manera possible. Per molt dur que sigui.
I, quan tornis, celebrarem el 2011 de veritat. El viatge d'Argentina farem que quedi com una cosa, un viatge, una experiència (vaja, un record) de 2010, i gairebé gens de 2011; et sembla bé?
Perdona si dic coses tontes o fum perquè no puc arribar a posar-me a la teva pell, però ja saps que ni m'agrada dir coses per dir ni obvietats.
Una abraçada gegant com el dia que ens vam acomiadar l'any passat. Aviat ens veiem de nou.
Et dic el mateix que el Rafa, i a més afegeixo: de res serveix donar les culpes als altres o al 2011, hem d'assumir la nostra responsabilitat, només així podem aprendre dels errors o de les experiències.
ResponEliminaJa sé q és una putada, però despren-te de les coses materials i viu...La vida són dos dies Gerard...així que cap amuuuuunt! Come on!!!!
Irish*