dissabte, 31 de març de 2012

40 dies

40 dies són els que em falten perquè la meva visa de turista caduqui i, d'altra banda, són els mateixos dies que falten per al bitllet de tornada.

Això vol dir que ja quasi han passat dos mesos des de que estic a Colòmbia. Tinc sensacions que es mesclen i barregen.

Ara fa tres setmanes vaig patir la meva pitjor setmanada aquí. Vaig patir una espècie d'alergia que mai havia tingut. Una erupció de grans per tot el cos, alguns de veritablement grans i lletjos, que em picaven molt. Amb un antihistamínic se'm va passar. Tot semblava un petit ensurt quan, tres dies després, va tornar a aparèixer l'erupció. Aquest cop, però, amb la pastilla ja a punt, l'efecte va ser molt menor. Aquella mateixa setmana, per més mala sort, em va agafar una forta tendinitis al brac esquerra. De fet, és una lesió crònica que pateixo que no se'm cura mai, sempre hi és i, de tant en tant, dues o tres vegades a l'any, m'agafa i és D'allò més dolorós. I més tenint en compte que aquí els primers dies no tenia voltaren.

La següent setmana va ser de concentració amb els papers, investigant i averiguant què havia de fer per aconseguir una visa de treball. He començat la casa per la teulada i he donat mil veus per a treballar quan en realitat no ho puc fer legalment. A data d'ara mateix sembla ser que ho tinc tot a punt per anar a Bogotà.

Aquest dilluns viatjo a provar sort, tothom em diu que potser no me la donen pel motiu que sigui. Jo provaré sort. Aquest serà el primer pas per, llavors, ens els 28 dies que em quedaran, poder buscar feina.

Si a una setmana de la meva tornada no la tinc, tornaré cap a Catalunya.

Aquí ha començat la temporada de pluges. Cada tarda cau un xàfec, a vegades forca terrorífic. D'altra banda, pel matí fa molta calor.

El temps a Sud Amèrica es deté. I més aquí que, com que cada dia fa la mateixa temperatura i el mateix clima, no tens sensació D'avançar en el temps.

El tarannà colombià, i m'atreviria a dir que en general en aquesta part del continent, és de viure despreocupat dins de les grans injustícies i preocupacions que hi ha a les societats d'aquí. El temps passa i la gent viu. També hi ha una cosa que em molesta: la gent no sap dir que no. Dir que no és com quelcom mal vist, com si fos de mala educació. Així que moltes vegades diuen que 'sí' i després les idees, els projectes o els 'business' acaben morint amb el pas dels dies. Jo ja ho he viscut i m'ha fet forca ràbia.

He conegut a una catalana que, mira com és la vida, és de Terrassa i, a més, va treballar al diari digital que va sortir de l'essició del directe.cat del que en vaig ser redactor. Ella va treballar al Crònica.cat amb qui havien estat els meus exs jefes. És una noia que em cau molt bé i ja porta més de dos anys aquí. Ja té ganes de tornar. De fet, és la meva barrera mental, els dos anys. Crec que més temps és massa per estar-se aquí. Ja veurem...

He anat a dos canals de televisió que en diuen 'Regionals'. Tenen seu a Cali i donen cobertura a tota la part del pacífic i del sud de Colòmbia. En un d'ells, el que té més audiència, no només em van entrevistar sinó que van emetre sencer el meu últim videoclip, 'Un somriure a la cara'. Em fa gràcia que aquí, on no es parla català, passin sencer un videoclip meu i que la Televisió del meu país i que usa la llengua amb la qual m'expresso musicalment, no m'hagi ni passat a les 4 de la matinada en horari de desconnexió.

La vida té aquestes rareses.

2 comentaris:

  1. Només se m'ocorre dir una cosa... i és que per molt malament que vagi (la qual cosa suposo que és sinònim que hagis de tornaren 40 dies), sempre et quedarà l'experiència d'haver viscut prou temps i haver experimentat un altre lloc, un altre país.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Gerard,

    Com estàs en aquest moment? Tens notícies noves? Avui t'he vist en el mur d'en Josep Mota.
    D'entrada, em sembla bé la teva primera decisió de tornar a Catalunya si no trobes feina i, no cal dir, si no et donen els papers per tenir-ne.

    Una abraçada! Penso molt en tu!

    Mercè

    ResponElimina