dilluns, 27 de febrer del 2012

Colòmbia, un país en guerra

Colòmbia és un país en guerra. Això jo ja ho sabia però... un es pensa que la guerra és lluny, a racons inhòspits de la selva. I és bastant cert. De fet, si algú anés o visités només els llocs turístics ni se n'adonaria.

És més, a les ciutats no hi ha conflicte directe. El que sí que passa és que hi ha molts militars, molts. Per a un europeu és bastant xocant. Hi ha militars pels carrers i a les sortides de les ciutats n'hi ha un cada deu metres. També, sobretot, als ponts, vigilant que no siguin volats. M'han explicat que ara hi ha més militars que habitualment degut a la presència del president de la República, Juan Manuel Santos, que ha vingut a fer-se la foto a un dels barris pobres de Cali.

Realment a mi em sobta, i molt: caminar i creuar-te amb un militar que porta una metralleta molt gran i va tot vestit de verd i amb una gorra, que fa cara de pocs amics i que, a més, és molt jove, segurament acaba de fer-ne 18, a mi no em genera massa bon rotllo.

La mateixa sorpresa és la seva quan els explico que a Catalunya no es veuen militars pel carrer, ni a les carreteres, ni a enlloc. 'Ah si? De verdad?' Es pregunten. Un fet que demostra, també, amb quina normalitat ho viuen i ho veuen. Per als colombians és més aviat al revés, sinònim de millora, protecció i seguretat.

Justament avui ha esclatat la notícia que les FARC han anunciat que deixaran de segrestar persones i que entregaran a 10 hostatges que tenen retingudes. Ho han anunciat avui després que els últims dies s'estiguin produint etapes d'extrema violència allà on hi ha fronts oberts amb la guerrilla. La gent diu que no es creu res de res del que digui les FARC.

També és cert que la impressió general és que, en aquest tema, s'ha avançat molt i que ara el país en general és molt més segur que abans.

A la foto, podeu veure com uns militars han aturat a uns nois a les afores de Cali. Els nanos anaven en bici i els revisen les motxilles. La vaig fer des de dins d'un cotxe.

dijous, 23 de febrer del 2012

10 dies a Cali

Porto a Cali ja deu nits i tinc la sensació que els dies passen com si fossin peces de dominó que cauen  col·locades una darrera de l'altra. Tot va molt ràpid a pesar del tempo dels 'caleños', que és més aviat pausat i tranquil.

Crec que va ser molt bo passar abans per Bogotà 4 dies. Cali hi surt guanyant en la comparació: és una ciutat més petita, amb un tarannà més de poble, amb una conducció (tot i que boja) més relaxada que a la capital del país...

Fa molta calor i ja m'he cremat la cara i la pell. Tinc el que se'n diu un 'moreno paleta'. La gent diu que encara podria fer més calor.

Hi ha una obsessió amb el tema de 'no donar papaya'. Són constants els advertiments de la gent que t'envolta: consells pràctics per no cridar massa l'atenció pel carrer.

Algunes sensacions es repeteixen respecte el viatge a Argentina: la societat està molt fragmentada, és desconfiada, moltes esglésies amb noms inversemblants, l'estil de les cases i les construccions.

Aquí tothom té el seu negoci, tothom intenta vendre el que pot, a cada racó, a cada córner, a cada intersecció de carrers, hi ha algú venent 'arepas', algú que et ven 'minutos' per trucar a 'celulares', algú que ven bosses escombraries... i també molts venedors ambulants amb el seu cotxet i fent crits a tort i a dret per anunciar-te que venen 'masamorra', gelats o alguna cosa semblant. Fins i tot el diumenge passat vam anar a una perruqueria que, els diumenges, el novio de la noia que porta l'establiment l'utilitza com a restaurant. Ell prepara una 'Lechona' que és un porc farcit amb arròs, que el prepara al mig del carrer. Per entendre'ns, tothom s'espavila com pot. De fet, hi ha una obsessió que em produeix certa incomoditat amb els diners. En conya, però aquella conya que té part de veritat, tothom en demana o busca excuses per vendre't alguna cosa, fins i tot gent propera...

Aquí es fa de dia molt d'hora, cap a les 6 AM. I tothom s'aixeca amb el sol, és a dir, molt d'hora. Clar que cap a les 18:00 es fa de nit i tothom baixa molt el ritme i l'activitat. De fet, aquí es dina a les 12 i es sopa a les 18 o 19, horari europeu total.

Mentre escrivia aquestes ratlles m'ha picat un altre mosquit. No exagero si us dic que dec tenir unes 30 picades repartides per a tot el cos. Ara ja en tinc menys perquè estic prenent moltes més precaucions. Ara ja, abans de sortir de casa, em refrego una pastilla com de sabó que es un repel·lent que em deixa la pell com si em passés una cera del cabell, és bastant fastigós però sembla ser que aquest sí que funciona. Seguiré atent perquè avui a la portada del diari una de les noticies és que aquest any ja hi ha hagut 5.000 casos de dengue a Colòmbia.

A la tele només fan un programa o, en les diferents ocasions (poques, certament) que he tingut l'oportunitat de veure-la (menjant en un bar, a la nit a casa, o fins i tot quan el nen on visc mirava un programa gravat) era 'Colombia tiene talento'. Ja uspodeu imaginar.

Ahir vaig tenir per primera vegada una sensació que feia molt de temps que no tenia. Vaig anyorar-me, concretament de Tarragona. Vaig recordar el piset on estava, la tranquil·litat de la ciutat, com n'és de bonica i... sobretot, els amics que vam fer. No ho sé... però fins i tot se'm humitegen els ulls de pensar-hi.

Ei! No és pas trist, és bonic.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Lilith Paris

Ja sóc a Cali, hi vaig arribar ahir a les 10 del matí després d'un viatge molt llarg en autobús que us explicaré en la següent entrada.

Abans, però, us haig de parlar del meu últim dia a Bogotà i la troballa d'una dona sensacional, ella es fa dir Lilith Paris.

Ella va contactar amb mi fa cosa de dos anys pel Facebook. Havia escoltat la meva música en algun enllaç i va començar a escoltar-mei a seguir-me a molts quilòmetres de distància. M'escrivia en català i es mostrava molt contenta d'haver-me trobat. Així que, quan a través, també, del Facebook va veure que estava a Colòmbia i... vam tornar a contactar i vam donar una volta plegats.

Amb ella vam descobrir el Bogotà més cultural i atraient. Passejant per carrers del centre i places boniques, balcons colonials, teatres i botigues. Vam entrar a una biblioteca pública ones podia pujar al pis de d'alt per tenir una altra perspectiva de la ciutat. La foto n'és una mostra.

Va ser un dia molt bonic i li agraeixo molt a la Lilith.

Próximament us explicaré què tal va per Cali i tot el que està passant aquí.

divendres, 10 de febrer del 2012

Bogotà: Montserrat o Monserrate

Aquesta foto que veieu és a Bogotà, no és que hagi marxat a Catalunya de cop. Ahir va ser un dia totalment diferent que us explicaré en dues entrades diferents.

Pel matí vaig decidir anar-me'n a Montserrat. Aquí a Bogotà en diuen també 'Monserrate'. A mi em va fer molta gràcia perquè vaig explicar a tothom que a Catalunya tenim una muntanya que es diu Montserrat i que és el lloc de peregrinació obligada per a tot turista i/o catòlic.

Vaig pujar-hi amb funicular i baixar amb telefèric. De cop em trobava a 3.250 metres (val a dir que Bogotà està a 2.500 metres). Allà d'alt, caminar una mica ja cansava. La muntanya (cerro per a ells) presideix la ciutat. He tingut l'oportunitat de veure una megalopolis de 11 milions d'habitants pràcticament des del cel. És espectacular.

A Montserrat hi ha una església. Hi vaig entrar i... quina va ser la meva sorpresa? A la capella principal em vaig topar amb la Morenita: una rèplica exacte de la nostre Moreneta. La verge estava escortada per una bandera colombiana i una Senyera. Vaig caure de cul a terra.

Vaig jutjar massa ràpid la ciutat. A la tarda vam passejar pel Bogotà més colonial amb la companyia d'una trobada surrealista. Us ho explico a la següent entrada!

dijous, 9 de febrer del 2012

Bogotà

No sé què dir. Espero que els colombians no se m'enfadin, però... de moment la ciutat no m'està agradant gens. No he pogut fer massa turisme encara. Espero que durant del dia d'avui en pugui fer més i, així, poder canviar d'opinió.

La primera impressió és que és una ciutat caòtica, bruta i amb sensació d'inseguretat constant.. És possible que només sigui una sensació causada pel constant avís de perill per la gent que ens acull i ens fa de guies. Ens diuen que no hem de 'donar papaya', és a dir, no ser un estúpid i deixar les coses fàcils perquè et robin. Un exemple seria portar la càmara penjant o els diners tots en una sola butxaca i no repartits pel cos. Si no tens ulls al clatell, dones 'papaya'.

Canvi d'horari: a Argentina no em va passar (la diferència eren 4 hores) però aquí sí: tinc jet lag. A les 21:00 ja estava dormint i a les 4 del matí estava despert, sense poder dormir. El meu cos em deia que m'havia anat a dormir a les 3 AM i m'havia aixecat a les 10 del matí. És horrible perquè no paro de pensar 'ara per a mi quina hora és realment...?' fet que allarga el jet lag. Intentaré evitar-ho.

Em sento estrany i no sé per què. No em para de rodar pel cap que aquest viatge potser ha estat un xic precipitat. Espero que amb els dies les coses es col·loquin a lloc.

Ganes no hi falten.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Una miqueta més amunt

Quasi m'hi he trobat. No esperava que tot anés tan ràpid. Els fets són els següents: d'aquí unes hores, cinc per ser exactes, estaré volant cap a Frankfurt. D'allà cap a Colòmbia.

Tres són els motius que m'hi porten: la meva parella hi té la família, a Cali, i ja fa més de cinc anys que no els veu. D'altra banda, un dels meus millors amics de la infància, viu a Cali i per acabar, ara mateix no tinc feina, així que, per què no?, hi anirem també a provar sort. Tot, això sí, amb molta calma.

Així doncs, reobro aquest bloc per explicar, altra vegada, les aventures que viuré en aquest nou viatge, aquest cop, però, una miqueta més amunt.

Agafem-nos fort!