dijous, 23 de febrer del 2012

10 dies a Cali

Porto a Cali ja deu nits i tinc la sensació que els dies passen com si fossin peces de dominó que cauen  col·locades una darrera de l'altra. Tot va molt ràpid a pesar del tempo dels 'caleños', que és més aviat pausat i tranquil.

Crec que va ser molt bo passar abans per Bogotà 4 dies. Cali hi surt guanyant en la comparació: és una ciutat més petita, amb un tarannà més de poble, amb una conducció (tot i que boja) més relaxada que a la capital del país...

Fa molta calor i ja m'he cremat la cara i la pell. Tinc el que se'n diu un 'moreno paleta'. La gent diu que encara podria fer més calor.

Hi ha una obsessió amb el tema de 'no donar papaya'. Són constants els advertiments de la gent que t'envolta: consells pràctics per no cridar massa l'atenció pel carrer.

Algunes sensacions es repeteixen respecte el viatge a Argentina: la societat està molt fragmentada, és desconfiada, moltes esglésies amb noms inversemblants, l'estil de les cases i les construccions.

Aquí tothom té el seu negoci, tothom intenta vendre el que pot, a cada racó, a cada córner, a cada intersecció de carrers, hi ha algú venent 'arepas', algú que et ven 'minutos' per trucar a 'celulares', algú que ven bosses escombraries... i també molts venedors ambulants amb el seu cotxet i fent crits a tort i a dret per anunciar-te que venen 'masamorra', gelats o alguna cosa semblant. Fins i tot el diumenge passat vam anar a una perruqueria que, els diumenges, el novio de la noia que porta l'establiment l'utilitza com a restaurant. Ell prepara una 'Lechona' que és un porc farcit amb arròs, que el prepara al mig del carrer. Per entendre'ns, tothom s'espavila com pot. De fet, hi ha una obsessió que em produeix certa incomoditat amb els diners. En conya, però aquella conya que té part de veritat, tothom en demana o busca excuses per vendre't alguna cosa, fins i tot gent propera...

Aquí es fa de dia molt d'hora, cap a les 6 AM. I tothom s'aixeca amb el sol, és a dir, molt d'hora. Clar que cap a les 18:00 es fa de nit i tothom baixa molt el ritme i l'activitat. De fet, aquí es dina a les 12 i es sopa a les 18 o 19, horari europeu total.

Mentre escrivia aquestes ratlles m'ha picat un altre mosquit. No exagero si us dic que dec tenir unes 30 picades repartides per a tot el cos. Ara ja en tinc menys perquè estic prenent moltes més precaucions. Ara ja, abans de sortir de casa, em refrego una pastilla com de sabó que es un repel·lent que em deixa la pell com si em passés una cera del cabell, és bastant fastigós però sembla ser que aquest sí que funciona. Seguiré atent perquè avui a la portada del diari una de les noticies és que aquest any ja hi ha hagut 5.000 casos de dengue a Colòmbia.

A la tele només fan un programa o, en les diferents ocasions (poques, certament) que he tingut l'oportunitat de veure-la (menjant en un bar, a la nit a casa, o fins i tot quan el nen on visc mirava un programa gravat) era 'Colombia tiene talento'. Ja uspodeu imaginar.

Ahir vaig tenir per primera vegada una sensació que feia molt de temps que no tenia. Vaig anyorar-me, concretament de Tarragona. Vaig recordar el piset on estava, la tranquil·litat de la ciutat, com n'és de bonica i... sobretot, els amics que vam fer. No ho sé... però fins i tot se'm humitegen els ulls de pensar-hi.

Ei! No és pas trist, és bonic.

2 comentaris:

  1. Tenia moltes ganes de tenir notícies teves i saber de tu... Bé, gaudeix de les sensacions diferents i de l'atmosfera d'una altra part del món. No sé, m'encanta llegir-te però no sé perquè, res em sorprèn...

    Una gran abraçada!

    ResponElimina
  2. El Gerard i els mosquits!!! ets molt bo xDDD un petó des de Lleideeeeee :)

    la Gréine

    ResponElimina