M'han robat (segona part - reflexió)

Foto: Aquest és el meu carrer, Newbery núm 50 (allà on es veu el cotxe blanc) després que per fi deixés de ploure. Durant tot el dia, però, ha fet fred i núvol.

Les coses passen. És així. El món es mou, gira, i en 24 hores fa la volta sencera sobre el seu eix. Partint d'aquesta base, que la terra ferma que trepitgem es mou, és lògic entendre que al món passin moltes coses i a un ritme trepidant i frenètic. Si hi afegim que a més som més de 6.000.000 d'habitants, cada un i exclusivament amb un únic objectiu: sobreviure, i com a cirereta del pastís hi afegim que durant els últims 50 anys la tecnologia i les noves eines de comunicació han fet petit l'espai on tots aquests habitants compartim el fi de perdurar, el que seria la globalització (reduir espai i temps entre les persones) és absolutament comprensible que al món passin centenars i centenars de milers de trilions de coses. I em quedo curt, segur.

El més curiós de tot plegat és que per sort, la majoria de coses que passen no són dolentes. Tampoc vol dir que siguin especialment bones, però en general són positives. El problema és que quan en passa una de negativa aquesta val per 1.000 de bones, que oblidem a l'instant. I l'ésser humà és així, sovint se'ns entela la il·lusió que viure és bonic quan ens succeeix quelcom negatiu. Aquella trillada metàfora que diu que un llençol blanc de matrimoni només que tingui una petita taca ja el fa brut, és això mateix. El 99,5 per cent de la superfície és net, però direm que és brut.

El pitjor de tot és que sent conscients d'això, i podent-ho reflexionar i transcriure amb més o menys encert o més o menys gràcia, tot i sent conscients que a la vida ens passen més coses bones que dolentes, que en general 'viure és bonic' i que hi ha mil i una coses que ens han passat i que ens passaran que faran realitat l'anterior frase entre-cometes, tot i això, patim, ens enfadem i ens deixem caure en la negativitat i en la depressió. Hi ha persones i persones gent amb més facilitat i gent amb tendència a creure's menys feliç.

Jo no sé què ni com sóc encara però si que us puc dir que aquest cop ha estat dur. Em sento abatut i absolutament desmotivat. No marxaré d'aquí per tossuderia i perquè crec que és la correcte decisió, però ara mateix ho engegaria tot a rodar, a pastar fang.

Avui m'he sentit sense forces, quasi no he menjat, com ahir. Se'm passarà, espero. Vull ser fort però se'm fa tot una muntanya. Espero poder dormir. Espero poder parlar d'això d'aquí un temps i poder riure, i riure'm de perquè vaig plorar tant. Espero poder afirmar amb rotunditat i en primera persona tot el que us he dit en aquest post. No com ara, que més que creurem-ho em forço a estar convençut que viure és quelcom bonic. Espero...