40 dies

40 dies són els que em falten perquè la meva visa de turista caduqui i, d'altra banda, són els mateixos dies que falten per al bitllet de tornada.

Això vol dir que ja quasi han passat dos mesos des de que estic a Colòmbia. Tinc sensacions que es mesclen i barregen.

Ara fa tres setmanes vaig patir la meva pitjor setmanada aquí. Vaig patir una espècie d'alergia que mai havia tingut. Una erupció de grans per tot el cos, alguns de veritablement grans i lletjos, que em picaven molt. Amb un antihistamínic se'm va passar. Tot semblava un petit ensurt quan, tres dies després, va tornar a aparèixer l'erupció. Aquest cop, però, amb la pastilla ja a punt, l'efecte va ser molt menor. Aquella mateixa setmana, per més mala sort, em va agafar una forta tendinitis al brac esquerra. De fet, és una lesió crònica que pateixo que no se'm cura mai, sempre hi és i, de tant en tant, dues o tres vegades a l'any, m'agafa i és D'allò més dolorós. I més tenint en compte que aquí els primers dies no tenia voltaren.

La següent setmana va ser de concentració amb els papers, investigant i averiguant què havia de fer per aconseguir una visa de treball. He començat la casa per la teulada i he donat mil veus per a treballar quan en realitat no ho puc fer legalment. A data d'ara mateix sembla ser que ho tinc tot a punt per anar a Bogotà.

Aquest dilluns viatjo a provar sort, tothom em diu que potser no me la donen pel motiu que sigui. Jo provaré sort. Aquest serà el primer pas per, llavors, ens els 28 dies que em quedaran, poder buscar feina.

Si a una setmana de la meva tornada no la tinc, tornaré cap a Catalunya.

Aquí ha començat la temporada de pluges. Cada tarda cau un xàfec, a vegades forca terrorífic. D'altra banda, pel matí fa molta calor.

El temps a Sud Amèrica es deté. I més aquí que, com que cada dia fa la mateixa temperatura i el mateix clima, no tens sensació D'avançar en el temps.

El tarannà colombià, i m'atreviria a dir que en general en aquesta part del continent, és de viure despreocupat dins de les grans injustícies i preocupacions que hi ha a les societats d'aquí. El temps passa i la gent viu. També hi ha una cosa que em molesta: la gent no sap dir que no. Dir que no és com quelcom mal vist, com si fos de mala educació. Així que moltes vegades diuen que 'sí' i després les idees, els projectes o els 'business' acaben morint amb el pas dels dies. Jo ja ho he viscut i m'ha fet forca ràbia.

He conegut a una catalana que, mira com és la vida, és de Terrassa i, a més, va treballar al diari digital que va sortir de l'essició del directe.cat del que en vaig ser redactor. Ella va treballar al Crònica.cat amb qui havien estat els meus exs jefes. És una noia que em cau molt bé i ja porta més de dos anys aquí. Ja té ganes de tornar. De fet, és la meva barrera mental, els dos anys. Crec que més temps és massa per estar-se aquí. Ja veurem...

He anat a dos canals de televisió que en diuen 'Regionals'. Tenen seu a Cali i donen cobertura a tota la part del pacífic i del sud de Colòmbia. En un d'ells, el que té més audiència, no només em van entrevistar sinó que van emetre sencer el meu últim videoclip, 'Un somriure a la cara'. Em fa gràcia que aquí, on no es parla català, passin sencer un videoclip meu i que la Televisió del meu país i que usa la llengua amb la qual m'expresso musicalment, no m'hagi ni passat a les 4 de la matinada en horari de desconnexió.

La vida té aquestes rareses.

Tantes coses...

M'agradaria tant explicar-vos tot el què m'ha estat passant aquestes últimes setmanes...! Però millor no ho faré perquè no vull generar-vos masses neguits.

A la foto podeu veure Cali des d'una de les muntanyes que tanquen la ciutat del Valle del Cauca. El lloc es diu Monte Dape i és un lloc amb bars i discoteques així molt cool. A diferència de  la ciutat que es divisa al fons, a Dape fa força fred.

Tan aviat estic eufòric com tinc ganes de tirar-ho tot per la borda. La situació real és que aquesta setmana m'he mogut molt i, realment, n'estic veient els fruits. Avui he tingut una entrevista per fer un taller de Teatreteràpia a una de les Universitats més reconegudes d'aquí. M'han dit que sí i que ho tirem endavant. Si s'apunta gent, a més, estaria molt i molt ben pagat. Estava molt content.

Avui però, he averiguat tot el que haig de fer si vull un 'permís de treball' per a Colòmbia. És molt difícil. Haig de sortir del país i demanar-la a l'estranger. El més proper que em queda és Quito, Equador. Tots els requisits els tindria, fins i tot una empresa em faria un contracte per sol·licitar la visa. El que em falta és el meu títol universitari, fer-ne una còpia compulsada de l'original, no em val l'escàner que tinc fet. Plafff

Ara mateix no sé com enfocar-ho. Veig que, com em van dir, el meu CV té moltes possibilitats de tenir feines aquí i molt ben pagades, infinitament molt més ben pagades que els sous normals d'aquí. Però no tinc el permís i, per afegir-hi més emoció, em queden menys de dos mesos de legalitat al país.

La cosa es complica...

El primer mes

Avui el pare del meu amic Álvaro no ha pogut agafar el cotxe. No és perquè hi tingui una avaria greu, perquè l'hagi deixat a algú, perquè se li hagi punxat una roda o perquè s'hagi quedat sense combustible, no pas. El motiu és que cada dia de la setmana té un parell de números. Per exemple: el dilluns el 1 i el 5, el dimarts el 2 i el 6 i avui dimecres el 3 i el 7. Doncs imaginem-nos que la matrícula del cotxe acaba en 3 o 7, això vol dir que no pots conduir, una acció que s'anomena 'pico y placa'.

Si no es fes això, hi hauria un col·lapse bestial de combois al carrer. És una manera de descongestionar el trànsit. Cada any els números canvien respecte els dies.

Aquests últims dies està fent molta calor. A més, es veuen a la llunyania llamps i trons però no acaba de caure el xàfec.

L'última setmana ha estat trepidant: estic movent-me molt i coneixent a molta gent. Són dies frenètics entre la ràdio i les voltes que dono amb les 'Hojas de vida'.

Demà, per exemple, tinc un dia de por. Travesso la ciutat de Cali a les 5 de la matinada, és negre nit. Arribo a Ràdio Planeta, faig el programa fins les 10 del matí. Després tinc un dinar amb un noi que té un projecte teatral i que pot organitzar-me xerrades per fer sobre teatreteràpia. Després tinc una cita amb una noia que treballa a una televisió local d'aquí per anar a entregar uns CVs. Després anirem a una altra ràdio. Amb tot se'm faran les 6 o 7 de la tarda, que tornarà a ser fosc i tornaré cap a casa. Ahir vaig anar a una universitat on fan optatives de ciència política, on em van rebre encantats el CV. Hi ha tres universitats més on haig d'anar encara. A veure què... No sé si ho aconseguiré o no, però està clar que per intentar-ho no quedarà.

Segueixo perplex de com de ràpid m'ha passat aquest mes. Crec que no vaig tenir aquesta sensació a Argentina o, si més no, no tan forta.

Avui, no sé si és perquè justament coincideix amb el primer mes, si és perquè estic dormint poc, perquè m'atabalo amb temes diversos o la suma de tot plegat que tinc un esgotament que m'espanta. No pas físic, més aviat mental. Son no en tinc. El que crec que em capfica és que no veig les coses tan clares.

Seguirem informant.

Coses

Els mosquits aquí piquen i fan sang. És forca curiós. Tot i que encara em piquen ja començo a dominar la situació.

Hi ha coses que encara em criden molt l'atenció. Ahir vam estar veient un espectacle de carrer. Nois joves que feien monòlegs d'humor. És molt curiós observar com la violència és tan present a la vida quotidiana dels colombians que, fins i tot, en aquests textos de 'stand up comedy' que pretenen fer-te recordar escenes casolanes de forma divertida, els atracaments o robatoris siguin part de la broma. Per entendre'ns, com si es fes una broma sobre com són de 'vagus' els espanyols o tacanys els catalans, pero en comptes D'això parlar de 'cuando vas por la calle y te roban el celular le pides que te devuelva la SIM' y tothom esclata a riure (perquè a tothom en algun moment ha estat víctima d'una situació semblant).

He començat a treballar. A una radio d'aquí Cali. Pel que m'expliquen és la tercera ràdio local a nivell de notorietat i D'audiència. Qui condueix el programa és una estrelleta local. De moment no em paguen (ja comencem bé...) pero tothom em diu que fer una entrevista i començar L'endemà a aquesta radio és quelcom inaudit. De fet, si ha estat possible és perque directament l'estrelleta local va dir-me que 'quiero una voz extranjera en mi programa'. No ho sé si acabaran contractant-me o no, si serà una altre estratègia típica de radio perque gent amb ganes ompli hores de radio... no ho sé. El que tinc clar és que és una gran experiència i aprendré molt. A més, és cert que té audiència, el programa de divendres no va parar de sonar el teléfon, de rebre missatges i correus i twitts! Si teniu curiositat, podeu escoltar-ho en hora catalana de 12 a 16 h aquí www.planetafiebre.com

Començo a sentir-me estrany. No sé massa ben bé cap on està anant tot plegat. De moment, això sembla un vaixell ben preparat i amb tot el que es necessita per navegar però que ara mateix va una mica a la deriva.

Les pròximes setmanes ens diran el què.

Colòmbia, un país en guerra

Colòmbia és un país en guerra. Això jo ja ho sabia però... un es pensa que la guerra és lluny, a racons inhòspits de la selva. I és bastant cert. De fet, si algú anés o visités només els llocs turístics ni se n'adonaria.

És més, a les ciutats no hi ha conflicte directe. El que sí que passa és que hi ha molts militars, molts. Per a un europeu és bastant xocant. Hi ha militars pels carrers i a les sortides de les ciutats n'hi ha un cada deu metres. També, sobretot, als ponts, vigilant que no siguin volats. M'han explicat que ara hi ha més militars que habitualment degut a la presència del president de la República, Juan Manuel Santos, que ha vingut a fer-se la foto a un dels barris pobres de Cali.

Realment a mi em sobta, i molt: caminar i creuar-te amb un militar que porta una metralleta molt gran i va tot vestit de verd i amb una gorra, que fa cara de pocs amics i que, a més, és molt jove, segurament acaba de fer-ne 18, a mi no em genera massa bon rotllo.

La mateixa sorpresa és la seva quan els explico que a Catalunya no es veuen militars pel carrer, ni a les carreteres, ni a enlloc. 'Ah si? De verdad?' Es pregunten. Un fet que demostra, també, amb quina normalitat ho viuen i ho veuen. Per als colombians és més aviat al revés, sinònim de millora, protecció i seguretat.

Justament avui ha esclatat la notícia que les FARC han anunciat que deixaran de segrestar persones i que entregaran a 10 hostatges que tenen retingudes. Ho han anunciat avui després que els últims dies s'estiguin produint etapes d'extrema violència allà on hi ha fronts oberts amb la guerrilla. La gent diu que no es creu res de res del que digui les FARC.

També és cert que la impressió general és que, en aquest tema, s'ha avançat molt i que ara el país en general és molt més segur que abans.

A la foto, podeu veure com uns militars han aturat a uns nois a les afores de Cali. Els nanos anaven en bici i els revisen les motxilles. La vaig fer des de dins d'un cotxe.

10 dies a Cali

Porto a Cali ja deu nits i tinc la sensació que els dies passen com si fossin peces de dominó que cauen  col·locades una darrera de l'altra. Tot va molt ràpid a pesar del tempo dels 'caleños', que és més aviat pausat i tranquil.

Crec que va ser molt bo passar abans per Bogotà 4 dies. Cali hi surt guanyant en la comparació: és una ciutat més petita, amb un tarannà més de poble, amb una conducció (tot i que boja) més relaxada que a la capital del país...

Fa molta calor i ja m'he cremat la cara i la pell. Tinc el que se'n diu un 'moreno paleta'. La gent diu que encara podria fer més calor.

Hi ha una obsessió amb el tema de 'no donar papaya'. Són constants els advertiments de la gent que t'envolta: consells pràctics per no cridar massa l'atenció pel carrer.

Algunes sensacions es repeteixen respecte el viatge a Argentina: la societat està molt fragmentada, és desconfiada, moltes esglésies amb noms inversemblants, l'estil de les cases i les construccions.

Aquí tothom té el seu negoci, tothom intenta vendre el que pot, a cada racó, a cada córner, a cada intersecció de carrers, hi ha algú venent 'arepas', algú que et ven 'minutos' per trucar a 'celulares', algú que ven bosses escombraries... i també molts venedors ambulants amb el seu cotxet i fent crits a tort i a dret per anunciar-te que venen 'masamorra', gelats o alguna cosa semblant. Fins i tot el diumenge passat vam anar a una perruqueria que, els diumenges, el novio de la noia que porta l'establiment l'utilitza com a restaurant. Ell prepara una 'Lechona' que és un porc farcit amb arròs, que el prepara al mig del carrer. Per entendre'ns, tothom s'espavila com pot. De fet, hi ha una obsessió que em produeix certa incomoditat amb els diners. En conya, però aquella conya que té part de veritat, tothom en demana o busca excuses per vendre't alguna cosa, fins i tot gent propera...

Aquí es fa de dia molt d'hora, cap a les 6 AM. I tothom s'aixeca amb el sol, és a dir, molt d'hora. Clar que cap a les 18:00 es fa de nit i tothom baixa molt el ritme i l'activitat. De fet, aquí es dina a les 12 i es sopa a les 18 o 19, horari europeu total.

Mentre escrivia aquestes ratlles m'ha picat un altre mosquit. No exagero si us dic que dec tenir unes 30 picades repartides per a tot el cos. Ara ja en tinc menys perquè estic prenent moltes més precaucions. Ara ja, abans de sortir de casa, em refrego una pastilla com de sabó que es un repel·lent que em deixa la pell com si em passés una cera del cabell, és bastant fastigós però sembla ser que aquest sí que funciona. Seguiré atent perquè avui a la portada del diari una de les noticies és que aquest any ja hi ha hagut 5.000 casos de dengue a Colòmbia.

A la tele només fan un programa o, en les diferents ocasions (poques, certament) que he tingut l'oportunitat de veure-la (menjant en un bar, a la nit a casa, o fins i tot quan el nen on visc mirava un programa gravat) era 'Colombia tiene talento'. Ja uspodeu imaginar.

Ahir vaig tenir per primera vegada una sensació que feia molt de temps que no tenia. Vaig anyorar-me, concretament de Tarragona. Vaig recordar el piset on estava, la tranquil·litat de la ciutat, com n'és de bonica i... sobretot, els amics que vam fer. No ho sé... però fins i tot se'm humitegen els ulls de pensar-hi.

Ei! No és pas trist, és bonic.

Lilith Paris

Ja sóc a Cali, hi vaig arribar ahir a les 10 del matí després d'un viatge molt llarg en autobús que us explicaré en la següent entrada.

Abans, però, us haig de parlar del meu últim dia a Bogotà i la troballa d'una dona sensacional, ella es fa dir Lilith Paris.

Ella va contactar amb mi fa cosa de dos anys pel Facebook. Havia escoltat la meva música en algun enllaç i va començar a escoltar-mei a seguir-me a molts quilòmetres de distància. M'escrivia en català i es mostrava molt contenta d'haver-me trobat. Així que, quan a través, també, del Facebook va veure que estava a Colòmbia i... vam tornar a contactar i vam donar una volta plegats.

Amb ella vam descobrir el Bogotà més cultural i atraient. Passejant per carrers del centre i places boniques, balcons colonials, teatres i botigues. Vam entrar a una biblioteca pública ones podia pujar al pis de d'alt per tenir una altra perspectiva de la ciutat. La foto n'és una mostra.

Va ser un dia molt bonic i li agraeixo molt a la Lilith.

Próximament us explicaré què tal va per Cali i tot el que està passant aquí.

Bogotà: Montserrat o Monserrate

Aquesta foto que veieu és a Bogotà, no és que hagi marxat a Catalunya de cop. Ahir va ser un dia totalment diferent que us explicaré en dues entrades diferents.

Pel matí vaig decidir anar-me'n a Montserrat. Aquí a Bogotà en diuen també 'Monserrate'. A mi em va fer molta gràcia perquè vaig explicar a tothom que a Catalunya tenim una muntanya que es diu Montserrat i que és el lloc de peregrinació obligada per a tot turista i/o catòlic.

Vaig pujar-hi amb funicular i baixar amb telefèric. De cop em trobava a 3.250 metres (val a dir que Bogotà està a 2.500 metres). Allà d'alt, caminar una mica ja cansava. La muntanya (cerro per a ells) presideix la ciutat. He tingut l'oportunitat de veure una megalopolis de 11 milions d'habitants pràcticament des del cel. És espectacular.

A Montserrat hi ha una església. Hi vaig entrar i... quina va ser la meva sorpresa? A la capella principal em vaig topar amb la Morenita: una rèplica exacte de la nostre Moreneta. La verge estava escortada per una bandera colombiana i una Senyera. Vaig caure de cul a terra.

Vaig jutjar massa ràpid la ciutat. A la tarda vam passejar pel Bogotà més colonial amb la companyia d'una trobada surrealista. Us ho explico a la següent entrada!

Bogotà

No sé què dir. Espero que els colombians no se m'enfadin, però... de moment la ciutat no m'està agradant gens. No he pogut fer massa turisme encara. Espero que durant del dia d'avui en pugui fer més i, així, poder canviar d'opinió.

La primera impressió és que és una ciutat caòtica, bruta i amb sensació d'inseguretat constant.. És possible que només sigui una sensació causada pel constant avís de perill per la gent que ens acull i ens fa de guies. Ens diuen que no hem de 'donar papaya', és a dir, no ser un estúpid i deixar les coses fàcils perquè et robin. Un exemple seria portar la càmara penjant o els diners tots en una sola butxaca i no repartits pel cos. Si no tens ulls al clatell, dones 'papaya'.

Canvi d'horari: a Argentina no em va passar (la diferència eren 4 hores) però aquí sí: tinc jet lag. A les 21:00 ja estava dormint i a les 4 del matí estava despert, sense poder dormir. El meu cos em deia que m'havia anat a dormir a les 3 AM i m'havia aixecat a les 10 del matí. És horrible perquè no paro de pensar 'ara per a mi quina hora és realment...?' fet que allarga el jet lag. Intentaré evitar-ho.

Em sento estrany i no sé per què. No em para de rodar pel cap que aquest viatge potser ha estat un xic precipitat. Espero que amb els dies les coses es col·loquin a lloc.

Ganes no hi falten.

Una miqueta més amunt

Quasi m'hi he trobat. No esperava que tot anés tan ràpid. Els fets són els següents: d'aquí unes hores, cinc per ser exactes, estaré volant cap a Frankfurt. D'allà cap a Colòmbia.

Tres són els motius que m'hi porten: la meva parella hi té la família, a Cali, i ja fa més de cinc anys que no els veu. D'altra banda, un dels meus millors amics de la infància, viu a Cali i per acabar, ara mateix no tinc feina, així que, per què no?, hi anirem també a provar sort. Tot, això sí, amb molta calma.

Així doncs, reobro aquest bloc per explicar, altra vegada, les aventures que viuré en aquest nou viatge, aquest cop, però, una miqueta més amunt.

Agafem-nos fort!