La calor i les seves conseqüències

Ja ha arribat la calor. Fa dies semblants al juny a Barcelona i aquí estem vivint la primavera. De fet, els autòctons diuen que encara fa prou fresqueta... imagineu-vos!

Doncs bé la calor ja ens ha deixat algunes de les seves senyes. La primera és que m'ha picat un bitxo que no tenia ni idea que existia: un 'Jején'. La picada és absolutament peculiar perquè et deixa un perfecte forat sagnant. Em va picar el dilluns tornat de Misiones i dia a dia el tinc més inflamat i pica i molt. És una merdeta de rodanxa però pica i pica. Us poso una foto.

La segona ha estat una molt mala sensació, un ensurt que encara em dura i que ha fet que cada cop que entro a casa no em senti segur. Ahir a la nit, vaig entrar al lavabo per dutxar-me, descalç. Em vaig treure el pantaló i al deixar-lo al terra hi havia un Alacran força gros. L'Alacran és un escorpí de color marronós. La seva picada pot matar a un nen menor de 5 anys. Si em piqués a mi hauria d'anar corrents a l'hospital i allà m'haurien d'injectar un antídot. M'hi hauria de portar algú perquè em paralitzaria mig cos. Teniu una foto del bitxo trobada a internet.

Ahir aquí va ser un dia de col·lapse d'informació. Es va fer el cens nacional. Era, per tant, un dia festiu i tothom havia d'estar a casa per a rebre els 'censadors'. A casa meva van aparèixer i em van censar tot i insistir que estava de pas. 'Pero vos vivís aquí ahora mismo, no? Tengo mi obligación de censarle'. 'Bueno... no hay drama', vaig contestar. Així que la Lenka i jo estem censats a Argentina i constarem dins de les dades de població nacionals i que no seran actualitzades fins d'aquí a deu anys.

També ahir va morir l'expresident d'Argentina i marit de l'actual presidenta. Jo li vaig preguntar al censador si l'havien de censar a ell també (al difunt) i em va dir que si va arribar a viure, encara que fossin uns segons, el dia 27, sí.

Que fort!

Argentina és un país molt bonic

La Lenka i jo hem fet una reflexió conjunta i tenim la mateixa sensació. Estem tan contents d'haver pogut venir aquí i tenir la sort de que la gent ens hagi cedit casa seva per menjar, dormir, passejar-nos... som uns privilegiats i hem fet el turista sense complexos. Però la reflexió a la qual feia referència ens fa estar un xic moixos. Després de tres mesos d'estar aquí és ara que hem vist que Argentina és un país molt bonic. I estem una mica tristos de pensar que hem de tornar a Reconquista, ara amb més fonament, segurament una de les ciutats més lletges i grises d'aquest món.

Misiones és espectacular, ja és clima quasi tropical, jo estic suant tota l'estona, faci sol o no, i la vegetació és selvàtica. És apassionant, és com una aventura d'Indiana Jones. Vam estar a les cascades d'Iguazú i són quelcom no descriptible amb paraules. Gegantines, la força foraç de l'aigua et fa sentir molt petit. El soroll ensordidor et deixa mig babau amb la boca oberta. Hem tingut sort perquè hi hem anat a l'octubre, temporada baixíssima (no tenen vacances ni europeus ni amercians) i hi havia molt poca gent.

Avui hem estat a Brazil. Divertíssim m'ha encantat. Ja tenim la Visa actualitzada i sense problema! Ara ja també puc dir que Brasil ha passat la mà per la cara a Argentina. Tot més car, més modern, més net i més contemporani. Jo recordo que quan era petit a la ESO a socials ja sortia Brazil com a País emergent. I tal qual, han avançat molt més que Argentina. Hem passejat per Zos Iguazú i hem visitat la presa hidroelèctrica més gran del món que dóna llum al 100% de Paraguay i al 20% de Brasil, la Itaipú Binacional. Gegantina.

Demà ja tornem, abans però farem una parada a San Ignacio, terra on s'hi troben unes ruïnes que donen sentit al nom de la província. Restes del que van-construir els missioners jesuïtes a Argentina per a convertir als aborígens. Està a 5 hores d'aquí. Des d'allà agafarem un altre autobús cap a Reconquista, hi sortim a les 14:30 i arribarem el dimarts a la una de la matinada.

Estic realment molt cansat però tot i així tinc una sensació que no puc descriure amb paraules malgrat n'existeix una que s'hi aproxima: felicitat.

La Grego se'n va / Calor / Iguazú

Així es podria resumir el post d'avui!

La Grego, la catalana que he conegut aquí i que és de Ripoll, se'n va. Ara fa unes quatre setmanes que l'he conegut i ha estat una petita mama. No sé quantes vegades hem dinat i sopat amb ella i en Joan, el seu marit i el gerent de l'Algodonera de Santa Fe.

Em fa pena que marxi, hem fet, des del meu punt de vista, una petita bona amistat. Ella i el Joan són bona gent, molt normal, en algujns aspectes em recorden fins i tot als meus pares. Hem quedat que algun dia dinarem a la fonda d'Alpens! El problema és que ella just torna quan jo torno. Ens creuarem a l'aire entre l'oceà atlàntic!

Ella té unes ganes de marxar... estava tant contenta avui...! Ens ha avisat que ara comença la veritable calor, que anem molt en compte, que no ens ho esperem...

De fet avui ha fet tanta calor... ha estat com un dia de juliol a Barcelona. Ara se'n va el sol i segueix la calor... ara mateix només vaig amb un pantaló curt. A més anem cap al nord així que allà encara farà més calor. Si això és la primavera... no em vull imaginar l'estiu.

I sí...! Anem cap al Nord perquè anem a Posadas i Iguazú. De fet hi anem ara perquè hem de renovar el passaport perquè a finals d'aquest mes ja farà 3 mesos que estic a Argentina!

Així que després de dos mesos i mig farem turisme! Turisme per fi! En tinc moltes ganes. Estaré sense internet fins el dilluns que torni, així que... dilluns a la nit (per a vosaltres dimarts) us ho explicaré tot!

Som-hi!

Ecuador i aniversari

Estic content.

Crec que així es podria resumir el que sento ara mateix. Estic assegut al meu llit, em comença a fer una mica de mal l'esquena perquè l'encorbo força, recolzo els colzes sobre la part interior de les meves cames, que estan creuades just davant del teclat del portàtil.

Amb l'Ipod escolto a una nova troballa. M'encanta. Em poso tan content quan descobreixo un artista que m'agrada tot el que fa... és com un petit orgasme. Quan trobo aquell feeling, quan escolto i penso 'això també ho hagués fet jo...'. Em sento molt confortable escoltant-lo. És argentí i es diu Pedro Aznar. Com sempre quan m'agrada algú.... es nota que ell és més músic que lletrista. Quines cançons més ben parides! I, després, tot s'ha justificat (el meu amor per a ell) quan he vist els seus 'covers': fa John Lennon i cançons que són la biblia del pop-anglès

Avui ha estat el meu aniversari i, contràriament al que m'havia imaginat (potser precisament per això, perquè així m'ho havia imaginat) he estat content tot el dia. Ha estat un dia molt tranquil. He rebut molts missatges de facebook (uns 80) que són bastants tenint en compte que m'he quedat sense facebook i l'he refet de nou no fa ni una setmana. Us vull agrair tots els missatges. També he rebut molts missatges al mòbil argentí. I, a més, m'han fet una festa sorpresa. La Lenka s'ho ha 'currat' moltíssim. Ho ha muntat quasi tot ella. Ara estava una mica trista, típic post-estrés després d'haver treballat molt per intentar que tot funcionés bé (i amb aquesta gent que són uns irresponsables esbojarrats -pobre me la imagino patint...- té doble mèrit). L'he felicitat jo a ella i ara abans d'anar a dormir li he fet una forta abraçada.

Hem menjat, rigut, compartit un bon moment i m'han fet algun regalet. També una camisa que tots els nens i nenes han escrit alguna frase per a mi.

Justament avui és l'ecuador del meu viatge. Dos mesos i mig, me'n falten dos mesos i mig més. La valoració és positiva en tots els sentits. Repeteixo: estic content.

Estic content perquè ja estic integrat del tot aquí. Estic estable: una paraula que sempre he volgut poder dir sense pensar que no m'autoenganyo. I la puc dir. He fet dos concerts per aquí. He pogut comprovar que, encara que no ho hauria de dir jo i que soni molt poc humil, sóc un showman internacional jeje. Vaig fer un concert a la plaça major de la ciutat i va ser tot un èxit. La gent parava i m'escoltava. I el més important: escoltaven amb atenció i ganes.

Demà tornem a les classes i tot seguirà com fins ara, espero: funcionant. El món a l'altra punta de món també va girant i hi estic agafant el ritme.

Moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat. Moltes gràcies.

Dia D hora H

Avui ha estat el dia D i ja ha passat l'hora H.

Avui hem començat les classes! Em tocava a mi de 13:00 a 14:00 justament fer classe de música. Abans, però, cal contextualitzar: ahir va ser festa aquí perquè, pel que sembla, a Argentina no existeixen els ponts. Es canvien els dies de festa per ajuntar-los amb el cap de setmana. Per tant, avui era un dia festiu però que en realitat no ho era. Tan estrany ha estat que a l'escola han fet un acte patriòtic i després tothom a casa seva. Així doncs, quan he arribat al Saloncito no hi havia ni Déu. He passat per l'escola i només hi quedaven les noies de la neteja. Buit i silenciós. La idea era anar a l'escola i recordar als nens que avui començàvem. No ha pogut ser i, clar, ningú sabia a quina classe havia d'anar...

He tornat cap al Saloncito. He deixat la porta entreoberta. He deixat la bici al pati de manera que fos visible des de l'exterior, des del carrer. He agafat una cadira de plàstic, m'he assegut, he tirat el cos enrera, he aixecat els braços creuant els dits i m'he aguantat el clatell i he pensat: 'ja vindran...'.

No m'ha donat temps ni de tancar els ulls. Han passat uns dos minuts de silenci, no pas més. 'Toc toc...!' Algú pica. Per l'escletxa de la porta ha aparegut una nena: '¿empezamos hoy?'. 'Sí...! ¡Adelante!'. Amb ella venia una altra nena. A l'instant i sense que me n'adonés n'érem uns dotze.

Avui ha estat una presa de contacte, els he fet quatre preguntes, hem cantat una mica i he tret algunes conclusions de cara el que podem fer. El que està clar és que venen amb moltes ganes de fer coses i predisposats a tot. Pinta bé. Pinta que podrem fer coses boniques. El que també he vist és que les classes s'han de preparar i molt bé. Necessitaré materials, fet fotocopies, fer-los escriure... necessitaré quelcom per reproduir música i bàsic, una pissarra que ara no en tenim.

De totes maneres, dins les mancances i la precarietat inicial, dues nenes han anat a buscar guitarres que tenen a casa, una d'elles la tocava força bé. Hem cantat un 'chamamé' i ha estat molt divertit. Se m'ha acut, doncs, que cada nen provés de tenir una guitarra a sobre i fer sonar algun acord. Ha estat divertit.

Vamos todavía che!

Profe!

No hi estic habituat però m'hi hauré d'acostumar. De fet, fins i tot em fa gràcia que els nens em diguin 'profe!'. I bé... serà així segur perquè dimecres comencem les classes. Ara tot just que ja tenim data segura començo a rumiar què puc fer exactament amb els nens i nenes. Encara no sé quants s'hi apuntaran perquè hem estat tot el dia d'avui quadrant horaris i fent caramboles per tal de donar una oferta completa: jo faré dos grups de teatre al matí i a la tarda i dos grups de música al matí i a la tarda en total 8 grups diferents i ens hem posat un límit d'unes 10 criatures per classe.

Espero sortir-me'n. Hi ha una carrera de quatre anys que es diu Magisteri i que la gent estudia per poder ser mestre i jo m'hi llençaré de cap. Però no estic espantat ans al contrari. Massa temerari que sóc: faré classe de música i no tinc res! Ni un piano o guitarra, ni un cassette i si l'aconsegueixo tampoc tindré música en CD's. No sé... ara em toca inventar alguna cosa.

D'altra banda crec que al blog he deixat d'explicar coses del dia a dia aquí i crec que és important que ho faci. No m'oblido d'on sóc. M'he fet molt amic d'en Matías, el noi que canta i toca el piano. De fet, divendres vaig anar a veure'l tocar amb una banda que es diu ZEUS a un dels bars 'cools' i fashion' que es diu Vilaseca (nom totalment català, sí). Quan van acabar el concert, tot ell de versions de cançons rockeres dels 80 i 90, els vaig preguntar: 'y ahora ¿qué vais a hacer con este repertorio y este show?'. Ells s'arronsaven d'espatlles. Havien tocat en un dels pocs llocs on es pot tocar i ja s'havia acabat.

És per això que l'altra dia, mentre anava amb ell a la moto (els dos sense casc, evidentment) parlàvem cridant sobre com se'n surt ell aquí amb la música i va deixar anar aquesta frase: 'aquí en el tercer mundo vivir de la cultura es complicado'. Terrible concepció del lloc on viu, no sé si tercer món però si que hi ha coses que necessiten millorar molt.

Un exemple és que una ciutat de 80.000 habitants (i caldria sumar-hi Avellaneda ciutat conlindant que en té uns 40.000) no tingui un cos de bombers. No hi ha bombers professionals. Els bombers són voluntaris. És a dir, tu tens una feina i a les teves hores lliures vas a fer de bomber. I bé... si saps com apagar un foc bé i sinó intenta ruixar-lo amb la manguera. És fort eh!

Ja són, també, diferents persones que m'han explicat que a l'hospital de Reconquista hi ha una plaga de 'cucarachas' que és vergonyosa. La falta d'higiene és preocupant. De fet em van dir 'allí no hacen falta camillas, las cucarachas te llevan'. L'amiga catalana em va explicar que quan hi va anar a visitar a un conegut que ha fet aquí va veure en un llit un nen amb una cucarcha al llençol. Déu n'hi dó!

Us deixo amb una altra curiositat. La foto que he posat és un cotxe amb una ampolla. No és que el conductor fos un despitat i se la deixés al capó ni tampoc es tracta d'una nova moda. Com dirien aquí 'nah que ver...!'. L'ampolla a sobre el cotxe significa que està en venta. Quina necessitat de fer cartellets? Amb una ampolla a sobre el cotxe estàs indicant que la gent el pot mirar ja que te'l vols treure de sobre.

Divertit, no?